VIA FERRADA ROC D'ESQUERS (Escaldes - Andorra)

Tot i no ser un gran amant de les vies ferrades aquesta n'és una que m'agrada,  tant per la línia que segueix, l'equipament correcte (on hi ha bones preses de roca, no hi ha ferros) com pel bonic camí de retorn que té.

Per arribar-hi ens cal arribar al final d'Escaldes-Engordany per la variant que volta per fora i al arribar a la rotonda de la carretera que puja a Engolasters, agafar aquesta carretera i passat el pont del riu Madriu (1 km aprox) trenquem a la nostra dreta cap a la carretera de la plana i ja podem deixar el cotxe al voral de la carretera (al costat de l'escorxador municipal hi ha un bon aparcament)

Ens cal retornar a la carretera que puja a Engolasters i al cap de 50 mts pujant a la dreta, trobarem ja el cartell indicador de la via, seguim el sender indicat i en 5/10 minuts arribem a l'inici de la via.

La via comença en un pany de roca força vertical i humit, molt ben equipat i sempre tendint en direcció a la nostra dreta ens va portant fins un flanqueig equipat una part amb cadenes i l'altre només amb el cable de vida que ens mena a la part més vertical de la via, on després de una rampa equipada amb cadenes ens porta a uns passos molt verticals i lleugerament desplomats que ens acosten, ja a certa alçada a un bonic esperó aèri, amb bones vistes a Escaldes.

Superem aquest esperó on al final trobem un petit pont tibetà, espectacular però sense cap dificultat, i ens porta ja a la part final de la via on, primer una petita baixada i després de superar uns quants ressalts, arribem al final de la mateixa.

Per arribar al coll Jovell, encara ens queda una bona pujada (15/20 minuts) per un sender senyalitzat amb marques grogues que ens porta fins al coll, on hi ha un parell de bancs que ens permeten recuperar forces i contemplar la bonica vall de Madriu.
Per el descens prenem el camí dels Matxos (indicat) fins a les cases de Ràmio i aquí cap a la nostra dreta fins arribar a Estremesaigues, on agafarem el GR-7 que ens portarà de nou al lloc on hem deixat el cotxe.

AQUÍ teniu el track amb tot el recorregut.

ELS ENCANTATS per la canal central

Els Encantats, al parc nacional d'Aigüestortes, és una d'aquelles muntanyes que per la seva bellesa destaquen sobre altres del nostre Pirineu. La nostra idea és pujar-lo per una ruta hivernal gens freqüentada a l'estiu, la Canal Central.

Ens desplacem fins Espot, on a l'entrada del poble hi ha un gran aparcament que ens permet passar-hi la nit amb les furgonetes (a l'aparcament de Prat de Pierró està prohibit, ens ho diu una guarda del parc molt amablement). Des d'aquí l'endemà al matí ens acostem a l'aparcament del parc on iniciem la ruta per un sender molt ben condicionat que ens acosta al refugi Ernest Mallafré en poc menys d'una hora.
Des del refugi prenem un camí fins al rierol, que el creuem per un pont de troncs i agafem el camí que porta a la ruta normal dels Encantats.

Al cap d'una estona, quan tenim la canal a la vista, el deixem desviant-nos a la nostra esquerra, sense sender i resseguint algunes fites arribem al peu de la canal on, algunes ressenyes (de les poques que es troben a internet) parlen d'una congesta de neu (nosaltres ho trobem ben net. Canvi climàtic ??? ).

Iniciem l'ascensió per un esperó rocós amb passos de II+/III, tònica que s'anirà mantenint en tot el transcurs de la pujada, un cop superat seguim sense camí evident per el centre de la canal amb tendència a la nostra esquerra; durant tot el camí de pujada les dificultats volten el II+/III grau (cal dir que el grau rés té a veure amb el compromís, doncs l'ascensió es fa en molts moments per trams ben aeris i amb roca trencadissa).

L'ascensió s'ens allarga, doncs cal anar intuint el millor pas en tot moment (trobarem alguns pitons i bagues durant l'ascensió que ens poden ajudar a superar els ressalts més compromesos)

Arribem a l'enforcadura al cap d'unes 3 hores llargues i aprofitem per menjar una miqueta, doncs encara no havíem esmorzat.
Amb l'intenció de fer les dos encantats comencem el primer llarg d'escalada de l'encantat petit ( té una dificultat de IV/IV+, però un gran compromís per la verticalitat i  la practica inexistència d'equipament, sols algun pitó i algunes bagues); veiem que l'escalada és lenta en cordada de 3 (som la Sílvia, el Marc i jo) i a la primera reunió decidim rapelar, doncs encara ens queda pujar l'encantat gran per poder sortir per la ruta normal de pujada.

Des de l'enforcadura enfilem una canal en diagonal i per unes traces de sender poc definit anem guanyant altura, a mida que pujem la dificultat i l'orientació augmenten, no hi ha rés que indiqui la ruta a seguir i cal anar intuint en tot moment el pas correcte. La dificultat no passa de III però cal tenir en compte que tenim una timba als nostres peus que impressiona força, per tant no caiguis. Anem resolent els passos i al final assolim el cim de l'Encantat gran.

Ara sí amb camí ben definit per fites baixem seguint la carena i al cap de poc trobem dues instal·lacions de rapel (35 i 30 mts respectivament)

que ens permeten evitar la desgrimpada i porten directe a un caminet definit que ja es divisa des del mateix cim.

Amb algunes desgrimpades arribem al coll dels encantats on agafem una llarga canal que, desgrimpant algún passet de II,  ens porta al camí, ara ja molt bò, que ens retornarà al lloc on l'hem deixat al matí i des d'aquí al refugi i, per pista i sender, de nou a l'aparcament del parc.

Ha estat una llarga jornada en alta muntanya on l'intuició és primordial.
Arribem a Espot contents i cansats de la llarga jornada, sort que un bon perol d'escudella barrejada ens refà de tots els mals.

VALLCEBRE (Berguedà) - Vies Ferrades "roques d'empalomar" i "cingle de cal Curt"

Aquest passat diumenge tot una colleta ens apropem a Vallcebre per tastar la verticalitat de les vies ferrades. Alguns ja hi havíem anat algun altre cop i altres es la seva estrena en aquesta modalitat de muntanya.

Comencem per la via de les roques d'empalomar.

Hi arribem travessant el poble de Vallcebre en direcció al restaurant de Cal Borni, un cop passat, a uns 200 mts. trobem un gran aparcament a l'esquerra de la carretera on deixarem el cotxe i ja hi veurem el cartell que anuncia la via. L'aproximació la farem seguint el sender dels camps del tabac que ens durà fins un coll on llavors ens cal baixar fins a trobar la via a la nostra dreta (està indicat).
Aquesta és la primera que s'hi va equipar.

 Comença molt vertical i molt ben equipada, tònica que es manté en tot el recorregut,després s'ajau una mica fins arribar a un petit balcó on ens permet descansar, seguidament un flanqueig en horitzontal un pel desplomat ens porta de nou a seguir pujant molt vertical fins a trobar un petit pont (sense cap dificultat) que ens deixa a l'últim ressalt que cal superar, aquest una mica en biaix, fins arribar dalt de tot.

La via però, a data d'avui té un nou tram (amb un cartell que diu que està encara en període de proves) que permet ampliar el recorregut. Comença en baixada al mateix cim i llavors segueix un bon tarm en horitzontal fins trobar un pont tibetà que li dona "salero" a la via per enfilar una curta però vertical agulla, on arribant al cim, només ens cal baixar per una petita cresta fins al seu final, on trobem el camí que ens retornarà prop de lloc d'inici.

Com que no en tenim prou anem a buscar la via nova que han equipat al cingle de davant d'aquesta.

La ferrada del cingle de cal Curt.

Aquesta el cartell també anuncia que està en període de proves. El cartell d'inici la qualifica de MD i realment és molt dificil; no per passos exposats, ni per manca d'equipament, sinó perquè pràcticament tot el cal pujar son EXTRAPLOMS,  tot tira enrrera.. i si no ets MOLT VALENT DE BRAÇOS perilles d'haver de fer "trampa" com és el meu cas. La ferrada no és molt llarga, consta d'un primer tram en horitzontal on després cal baixar i travessar un pont tibetà (n'hi ha 2), abans d'arribar al pont ja cal apretar doncs desploma en baixada; travessem el pont i seguim fins trobar el primer tram MOLT desplomat, un cop superat hi ha un petit replà que permet descansar, seguim fins trobar el segon pont tibetà, no sense abans haver superat un altre desplom de "pebrots" i per acabar ens en queda un altre que, potser no és tant fort però com que ja vas "petat" costa tant o més que els altres, a més s'ens posa a ploure... un cop superat aquest tram, ja dalt la cresta, s'han acabat els "tibaments" només cal resseguir-la fins arribar al collet i rependre el camí de retorn als cotxes.
Bones vies, la primera permet gaudir sense patir. La segona cal que valorem la nostra força de braços abans de ficar-nos-hi.