dissabte, 28 d’agost del 2010

PEDRAFORCA Via Homedes

La Homedes és una de les vies clàssiques de la paret nord del Pedraforca, un itinerari resseguit per primera vegada l'any 1.935 cosa que encara la fà més atractiva, ja que comprovar que ara fà 75 anys uns intrèpids escaladors s'els va acudir seguir aquesta linea en aquesta majestuosa paret i que encara ara, amb tots el mitjans tècnics actuals ens faci posar les piles en alguns trams la fà ser una de les grans de la paret.

Sortim amb el Cinto d'hora i a les 7 del matí ja som al refugi, saludem al "punki" i als seus ajudants, oplim les cantimplores a la font i emprenem l'aporximació a través del camí que surt a la dreta de la font seguint marques blanques i fites. Aquest camí en una hora més o menys ens porta a peu d'inici de la via, que és comú amb la via Pany.

Fem un mossec, ens equipem i apa, de cara a la feina que 370 mts de via en donen molta...

Comencem la via 2 o 3 mts a l'esquerra d'on marca la fletxa d'inici, doncs ens sembla millor começar per aquí (això s'anirà repetint al llarg de tota la via doncs aquests itineraris classics permenten múltiples interpretacions de les ressenyes, tal i com podeu veure a sota, tres ressenyes i cap d'igual...)





El primer llarg comença amb una dificultat de IV+ i un cop fets els primers metres verticals la via s'aplana una mica i amb una dificultat de IV ens permet arribar a la 1a. reunió.

Segon llarg amb una dificultat semblant entre IV i IV+, amb un passet a l'inici que et fa posar les piles.

El tercer llarg és una escalada disfrutona amb bona roca acabant en una repiseta penjada al buit on hi ha més ambient que a Palamós i L'Escala junts.

El quart és un dels llargs claus de la via,és un llarg curt però s'ha de sortir de la reunió amb un A0 que et queda un pati sota les peus que més val no pensar-hi, a més a més a la reunió algú se li va acudir de posar-hi un placa en record d'un escalador mort que hi van escampar les seves cendres.. dona un malt rotllo....

Un cop superat aquest pas venen tres llargs de III / IV algún més disfruton que altre per poder escalar.

El vuitè no té més graduació que els tres anterios però hi ha un flanqueig molt emprenyador de fer fins arribar al planell dels diables on cal localitzar dos parabolts força nous per encarar els últims llargs fins les orelles del gat si no es vol sortir per l'alternativa al collet.

Un cop a la reunió de sota el gat (no massa còmode) cal sortir en babaresa 4/5 mts i anar seguit una canal amb una dificultat de IV+, la ressenya marca 3 tirades però nosaltres ho vem fer amb dues, enllaçant les dues primeres i acabant amb l'ultim llarg no gens dificil (IV/IV+) però que s'ha d'escalar amb molt de "carinyu" i "amor" doncs està tot "podrit" i en qualsevol moment et pot quedat la presa a les mans.

El gat té la última reunió darrera les orelles, al cantó de la tartrera. Dés d'aqui anem a buscar el rapel de uns 25 mts a l'orella dreta mirant el gat de cara, que ens deixa al collet i ja des d'aqui per el cantó de la tartrera a buscar el camí del refugi i a fer un bon dinar-berenar que els esperen les 3 "mestresses".

Ja hem escalat una altra clàssica del Pedra, on cal tenir el nas molt fí per no errar l'itinerari, doncs sols algún pitó de tant en tant i els anclatges de les reunions et confirma que vas bé;  no té la continuïtat del Gran diedre que vam fer l'altra dia, però és una d'aquelles escalades "grans" que et deixen satisfet.

dimecres, 11 d’agost del 2010

GRAN DIEDRE - PEDRAFORCA

Per inaugurar les vacances, amb el Cinto quedem per anar fer una via llarga a la pared nord del Pedraforca.
Els itineraris d'escalada d'aquesta pared tenen l'ambient de les grans escalades. Després de buscar ressenyes ens cecidim per el Gran Diedre, via oberta l'any 1.957 per la mítica cordada Anglada-Guillamón.


És una via de 5 llargs amb dificultat D+ i amb les reunions equipades amb un "parabolt" casolà amb anella per rapelar la via si s'escau. (les reunións cal reforçar-les amb encastadors, doncs sols tenen un ancoratge fixe en cada una d'elles).
L'aproximació es fà des d'el refugi seguint un camí amb marques blanques que surt de la dreta de la font que queda sobre el planell de la jaça dels prats. Aquest camí molt definit a l'inici ens porta també a altres vies de la pared com l'Homedes i la Pany. També hi ha la possibilitat d'iniciar la via des de l'esquerra de la "piramide" però el Jordi (guarda del refugi) ens aconsella iniciar la via despenjant-nos pel rapel de l'inici de la Pany i per la feixa accedir a l'inici de la via, i així ho fem.
La via no té perdua, doncs es tracta d'anar seguint el diedre molt marcat fins arribar al seu final on enllaça amb la Pany.

El primer llarg a primer cop d'ull sembla assequible però un cop ti fiques veus que és molt vertical en l'inici i com que l'equipament de la via és algún pitó antic que vas trobant de tant en tant fa que la dificultat es veigui augmentada per el compromís de la via, la dificultat és de IV+ a l'inici i a mesura que pujes es va suavitzant fins a IV; de bon protegir amb encastadors si tenim la tècnica d'autoprotecció ben assumida.

Segon llarg més fàcil a l'inici però de seguida segueix la dificultat mantinguda de la via de IV+ , V.
El tercer i quart llarg son els de més dificultat, doncs el grau de dificultat ronda el IV+, V però "l'ambient" de gran paret que tens, fa que el compromís sigui important.

Al cinquè llarg ja li veiem el final i això ens dona ales per superar-lo amb cel.leritat fins arribar al final de la via amb una còmode reunió (les reunions de la via no son massa còmodes) que ens permet agafar forces per prosseguir la nostra escalada, ara enllaçant amb la Pany per poder sortir per dalt de la paret.


Aquí decidim agafar la variant "dificil" de la Pany, a la nostra dreta que amb passos de IV, alguns d'ells molt aèris ens portarà fins al Collet de la cova.
Aquí finalitzem l'escalada d'aquesta gran paret que ens té enamorats.
Per el descens seguim a la nostra esquerra unes marques taronjes que, amb petites desgrimpades, ens menen cap el coll del Gat i ja des d'aquí cap a la tartera i cap al refugí a veure al "Punki" que ens prepari un bon arròs (cosa que fà gustós encara que siguin quarts de cinc de la tarda).

Compartim el dinar-berenar amb els cuidadors del refugi, sempre antents a tots el muntanyencs i/o  escaladors que passen pel Pedraforca sigui quina sigui l'hora o dia de l'any que ens hi trobem.

Gran dia d'escalada que ens deixa tant "rebentats" com satisfets.

PIC D'ENRODAT (2.729 m) - ANDORRA

El pic D'enrodat es troba a la frontera d'Andorra amb França, al nord-oest d'Andorra.Si accedeix des del Pont de la Baladosa, on hi ha un ampli aparcament que ens permet deixar-hi la furgoneta i passar la tarda-nit, final de la Vall d'Incles.

Sortim diumenge al matí per fer una sortida que no ens "castigui" massa, doncs dilluns hem quedat amb el Cinto per anar a fer una escalda de via llarga i no cal apretar massa les cames. Amb tot i això l'escursió té un desnivell positiu de 800 mts. aprox. però el camí no és massa llarg (2:15 h. de pujada).

L'itinerari, molt ben senyalitzat, segueix l'A.R.P. fins on s'ajunten els torrents d'Iscla i el de Manegor, allà un cartell ens fà desplaçar a la nostra esquerra per empendre un camí amb forta pujada fins a superar un coll, des d'on tenim una molt bona vista de la cresta de Juclar

, i que en poca estona ens durà fins l'Estany Enrodat. Des d'aquest punt ja divisem el cim, el mapa de l'Alpina marca un camí que ens mena a un coll per accedir des d'aquí a l'estany de la coma de Varilles, però nosaltres veim més clar remuntar, amb forta pendent, la pala herbosa que ens queda davant nostre i que ens pot dur directament al cim sense haver de voltar per el coll que ens queda a la nostra esquerra.

Durant l'ascensió pel "dret", sense massa camí definit,  anem trobant alguna marca antiga i algunes fites que ens ajuden a progressar fins assolir el cim.

La baixada la fem desfent el camí que hem deguit de pujada i que en 1hora i mitja, més o menys, ens torna de nou al punt de sortida.

dimecres, 4 d’agost del 2010

CRESTA DE JUCLAR (Andorra)

A l'esquerra dels estanys de Juclar on s'accedeix des del final de vall d'Incles a Soldeu, s'alcen una colla de cims amb el nom genèric d'Alt de Juclar.

Aquest diumenge, amb el Marc, la Silvia i la Queralt decidim anar-los a seguir, doncs és una cresta que no té una dificultat elevada però si que és molt aeria i al mateix temps molt agradable de grimpar.

L'aproximació es fà des del Pont de la Baladosa, al final de la vall d'incles per un camí molt marcat que porta fins al refugi, ara guardat, de Juclar. A l'arribar als estanys de Juclar ens desplacem a l'esquerra i per camí gens definit (vol dir que gairebé no hi ha camí) anem a buscar el primer coll que ens queda més a l'esquerra de la cresta.

 L'accés es fà per pendent herboses molt dretes; en arribar al coll ens equipem i escalem la primera dificultat de la cresta, la punta sud; una linea fàcil però amb una "timba" que imposa.

Fem cim i baixem amb un curt rapel. Seguim la cresta en direcció nord-est, la dificultat minva i es fà "disfrutona". Realitzem un curt rapel per seguir la cresta i travessem un pont natural amb precipici a cada banda. Passat aquest punt un altre rapel ens deixa progressar entre blocs fins a trobar la seguent dificultat de la cresta, un tram on cal tornar a escalar, el superem i només arribar a dalt ens toca muntar un altre rapel, el més llarg de la cresta

 fins arribar a un coll on ens queda davant nostre el pic negre de Juclar. En aquest punt decidim tirar avall ja que el temps empitjora i els trons ens aconsellen baixar de la cresta.
Baixem per pendents d'herba un altre cop a trobar l'estany i ja des de la petita presa agafem el camí de retorn al pont de la Baladosa.
Una bona sortida amb una magnifica companyia.

MALANYEU VIA DELS SENZILLS

A la paret del Devessó, a Malanyeu,  hi ha la majoria de vies llargues de la zona, la major part d'elles molt accessibles i ben assegurades. La via dels Senzills, però, és una de les vies que "piquen" una mica d'aquest sector, no té una dificultat mantinguda com l'Estoc de Coc,  però si una sèrie de passos realment complicats per el nostre nivell i les assegurances allunyen el suficient com per fer-te escalar.

Aquest dissabte decidim escalar-la amb el Cinto.
És una via de quatre llargs.Està situada on la paret fà una "V" molt marcada i puja directe fins dalt de tot del cingle.
El primer llarg comença amb uns passos facils, assegurats amb 2 ponts de roca; a partir de trobar el primer parabolt la dificultat augmenta fins a trobar la primera placa de 6a que és realment fina i que, potser es troba més dificil de què és ja que vens de un inici molt agradable d'escalar. La dificultat es maté més o menys fins arribar a un arbre sec, abans del sostre on, al seu costat es munta la primera reunió no massa còmode.

El segon llarg comença havent de superar un sostre que la ressenya marca de 5+ però que ens costa molt de superar, un cop passat segueix una placa dificil a l'inici però que và minvant la dificultat a mida que arribes a la 2a reunió, aquesta còmode sobre un petit replà.
El 3r. llarg és el més agraït d'escalar, la seva dificultat és baixa però és molt vertical i les assegurances allunyen. (18 mts. 4 parabolts....).

Per muntar la 3a reunió ens desplacem uns metres a la dreta de la via i l'assegurem amb friends i una llaçada a un boix; amb aquest desplaçament guanyes verticalitat a la via i et pemet afrontar l'última tirada, que comença amb dificultat de 6a i es va facilitant a mida que vas pujant fins arribar al cim.

Una via que et fà suar però que quan arribes dalt et deixa del tot satisfet.
Per el descens tenim les reunions equipades amb anelles per baixar rapel.lant.
Una bona escalada que ens ha fet apretar les dents.