dijous, 9 de desembre de 2010

LES GRONSES i EL TOSSAL D'HORTA

Aquesta jornada l'aprofitem més que per fer una ruta concreta, per prendre vistes pensant en properes visites.

Anem fins al mateix lloc on deixem el cotxe per anar a les Roques de Benet i en aquest cas prenem direcció a la nostra dreta que és on divisem l'aresta de les Gronses; desfem per la carretera uns 600/700 mts i en un toll de la riera, la travessem i sense camí massa definit anem fins la coll de l'Arenal, sense arribar-hi ja divisem l'inici de l'aresta.

M'engarristo per un tram de IV/IV+ assegurat amb 2 parabolts que ens porta fins un gran arbre on hi ha una curiosa reunió muntada amb un cable d'acer en una sabina; un cop aqui dalt vaig a la missió del dia, mirar-me el pas de més dificultat de l'aresta, un morral amb panxa que no es veu gens fàcil de superar, però un cop vist crec que l'hi he trobat la sol.lució, el proper dia que hi tornem, amb un estrep i alguns cordinos per llaçar uns grans codols que surten de la roca em sembla que ens en sortirem.



Presa aquesta vista, retornem cap al cotxe i, com que encara ens queda llum de dia anem fins al convent de Sant Salvador d'Horta d'on surt una ruta circul.lar que ens permet donar la volta a tot el tossal, sortint per l'esquerra del monestir i tornant per la seva dreta.

Aquesta petita ruta és com pujar a Queralt pel dret i baixar per la baga (pels de Berga i comarca amb aquesta indicació ja s'en faran una idea). La ruta té poc més d'una hora i al arribar al cim del tossal on hi ha una vella ermita en runes, et permet posar la cirereta a la sortida fent un petit pas força exposat per arribar on hi ha una senyera i una creu, al punt més alt del tossal.

Aqui acaben les nostres descobertes pels camins dels Ports, ens quedem amb ganes de poder-hi tornar doncs hem deixat molta feina per fer.

El Parrissal i el cim de l'Arany (Matarranya)

El Parrissal és el lloc que més ens sorpren del massis dels Ports, les agulles (gubies) surten espectaculars de l'estret congost que forma el riu Matarranya; en aquesta sortida circular les podem contemplar des de sota i també en el camí al cim de l'Arany, des de sobre.

Per accedir-hi hem d'arribar a Beseit (Beceite) per la carretera que va des d'Arnes a Vallderoures (Valderrobres), al poble de Beseit trobarem indicacions que ens guiaran fins a la pista asfaltada que porta al Parrissal; després de 7 kms, aprox. trobarem una àrea de picnic amb àmplis aparcaments i és on la pista queda tallada.

Aquí comença el camí per una pista molt concorreguda per "turistes" doncs el camí del Parrissal és molt frequentat, és un camí que en tot moment segueix el riu Matarranya i a mida que ens hi endincem es va fent cada vegada més estret, fins arribar a un punt on l'aigua no ens permet passar més endavant (en temps de poc cabal la ressenya diu que es pot passar fins al final, on les parets de  l'estret gairebé es toquen).




En aquest punt prenem un camí indicat com el "Pas del Romeret"; el camí remunta en forta pujada i fins i tot trobem trams equipats amb esglaons i cadenes que ens ajudaran a superar les dificultats.

El camí està marcat amb els senyals de la ruta "estels del sud" (estels de color blau), un cop el camí comença a baixar ens hem de fixar en un pas barrat de la ruta "estels del sud" i és en aquest punt on l'hem d'abandonar i seguir llavors una sèrie de fites i algún punt blau que ens portarà fins a la carena de les moletes de l'Arany.

El camí costa de seguir i cal estar molt alerta a les fites. En algun tram ens caldrà una grimpada de II/III per poder prosseguir endavant.

Un cop arribats a la carena trobarem un sender marcat com PR (blanc i groc) el resseguirem cap a la nostra esquerra.

Aquest sender ens depara algunes sorpreses. Un pont de roca espectacular, l'arribada al cim de l'Arany (desviant-nos del camí seguint unes fites) i uns miradors que val la pena no perdres.


Sense deixar en cap moment el PR arribarem a un coll amb un pal indicador, ens caldrà seguir a la nostra esquerra baixant per una canal on el camí, per la dreta de la canal, ens portarà altra cop a la pista del Parrissal i ja des d'aqui cap on hem començat la ruta.

Val molt la pena fer aquesta ruta circul.lar doncs et dona una perspectiva molt completa de la zona.
Cal també una visita obligada als pobles de Beseit i Vallderoures.

ROQUES DE BENET - Massis dels Ports

Arribant a Horta de Sant Joan, des de l'Hospitalet de l'Infant, els ulls s'en van cap a la teva dreta sense remei, s'alça una gran massa rocallosa espectacular, son les Roques de Benet.

Per acostar-nos-hi hem de prendre una carretera indicada (Els Ports) a la nostra esquerra, passat el trencall de la carretera que ens portaria a Horta; aquesta carretera asfaltada arriba fins a l'àrea de la Franqueta; per anar a les Roques de Benet hem de parar el cotxe passats 5 km. després d'agafar el trencall, en una bifurcació de la carretera on surt una pista sense asfaltar a la nostra esquerra.

Aparquem el cotxe aqui i comencem a caminar per la pista (es podria pujar amb cotxe però perd l'encant i tampoc trobarem lloc on deixar-lo); caminem per la pista una mitja hora llarga, deixant a la nostra esquerra una pista que ens acostaria a les vies d'escalada de la paret. Passada aquesta pista hem d'estar alerta a trobar una gran fita que ens indica un camí molt fressat també a l'esquerra. Prenem el sender i sense deixar-lo ens condueix al peu d'una canal pedregosa que és per on pujarem fins dalt d'un coll on ja divisarem el cim del castell per darrera.

En poc més de 5 minuts serem dalt del cim, després de fer una petita grimpada. Les cabres del massis ens acompanyen en aquest tram final.

El cim fa una planura i hi ha una bustia metàl.lica on , si volem, podem deixar constància de la nostra arribada.

Des del cim hi ha una vista impressionant de tota la comarca de la Terra Alta i el Matarranya (que ja pertany administrativament a l'Aragó).

Per baixar hi ha una ressenya per seguir tota la cresta (llibre "grimpant pel massis dels ports" ed. Cossetània) però nosaltres desfem el camí de pujada.

És una excursió que es pot fer en una matinal i que en poc temps et dona una ampla visió de la zona.

dilluns, 22 de novembre de 2010

Agullola de Rupit (via normal IV)

Rupit és un d'aquells pobles de Catalunya que val la pena visitar, és encantador, tot de carrers empedrats cases antigues arraserades sota els seus cingles que fant que tingui una màgia especial.

Ens hi encamimem amb la Silvia, el Marc i la Queralt, ja que diumenge tenim intenció d'escalar l'Agullola de Rupit, una agulla molt estètica que es pot veure amb tota la seva bellesa des del Salt de Sallent, un altre dels racons prop de Rupit que cal no deixar-se perdre.

Parem les furgonetes al plà de Fàbregues, molt a porp de l'ermita de Sant Joan de Fàbregues, auns 2 o 3 kms. de Rupit.

El diumenge comença fred i emboirat, per fer estona i esperar si escampa la boira ens n'anem tot passejant a veure el Salt de Sallent, un indret xulissim on localitzem algunes vies d'escalada que no sé quin grau deuen tenir però que et tallen el senglot.

Des d'aquest punt divisem l'agulla que volem escalar, ens queda davant mateix i té un atractiu que no ens hi podem pas resistir, per tant, cap a les furgos a preparar el material i a intentar localitzar l'accés a la via.
Sortim del plà de Fàbregas per uns planells direcció sud-est, un cop acaben els plans cal localitzar un abeurador rodo pel bestiar i seguir a la dreta en direcció al single fins a localitzar el grau de Saltabocs (nom pintat en una roca a peu de terra).

Desgrimpem els primers metres de roca, una mica delicats, i ens endinsem per un caminet a peu del cingle en direcció est fins a situar-nos a peu de l'agulla. La via comença gairebé al final on veiem que no podem avançar més en una canaleta encaixonada.

Comencem la via per aquesta canaleta i arribem a un trosset on per un caminet terrós i una engarristada arribem a una feixa d'un parell de pams on ens caldrà localitzar un clau antic molt a la dreta i allà farem la 1a reunio.

Remuntem una placa amb una dificultat de IV+ assegurada amb aquest clau i 2 mes i amb més tendència a la nostra dreta anem a trobar un arbre mort i en una arrel gruixuda podem muntar la segona reunió.
Seguim dret a munt amb dificultats de IV i llaçant alguna sabina i amb algún friend a les fisures ens permeten anar progressant fins que un bon troç amunt divisarem un quimic que ens dona la seguretat que seguim el camí correcte, n'hi ha un altre abans d'arribar al cim (jo no el vaig veure) i al arribar a dalt trobem una molt bona reunió amb 2 espits+ cadena i mosquetó.

Assolit el cim ja només toca gaudir de l'espèndida vista del pantà de Susqueda i el de Sau a la llunyania i tots els cingles que ens envolten.

La baixada la farem amb un ràpel de 40 mts. fins a la repisa on hem muntant la 1a reunió i allà des d'un arbre acabarem d'arribar a peu de via.

Amb l'objectiu assolit ens encaminem cap a les furgos a fer-nos un bon plat de pasta ja que la gana apreta i la fresqueta que fà no acompanya massa a estar-se al carrer.

Una escalda sense una dificultat elevada però on cal tenir sempre l'instint a punt i anar amb compte amb la roca doncs no és pas una jòia. L'interès però no son la dificultat ni la roca si no la solitut i l'ambient que s'hi respira.

MONTSENY-Les Agudes i Turó de l'Home (cresta dels Castellets)

El Montseny, muntanya moltes vegades enomenada i un terreny totalment desconegut per mí.

Anem a posar-hi sol.lució. Aquest dissabte sortim de Berga amb unes previsions meteorològiques no massa afalagadores, pero.. què cony, al mal temps bona cara. Agafem l'eix transversal fins a Espinelves, allà per la carretera que porta a Viladrau on una mica abans d'arribar al poble hi ha un trencall a mà esquerra que ens condueix a Santa Fè del Montseny, abans d'arribar a Santa Fè passat Sant Marçal trobem una gran àrea d'aparcament a l'esquerra de la carretera on deixarem el cotxe.

Al cantó dret de la carretera surt un sender marcat amb marques vermelles molt visibles que ens portarà camí dels Castellets, hem d'estar atents abans de passar una petita tartera que és on el camí es bifurca i nosaltres, per poder fer tota la cresta hem de canviar a marques groques, d'aquestes no n'hi ha masses però estant alerta la ruta a seguir es força evident.

Tot i la boira constant i la neu que ens agafa a mig de la grimpada (cosa que li afegeig un grau més de dificultat i emoció) resseguim el camí fins al cim de les Agudes (1.700 m).

Al cim bufa un fort vent i junt amb la nevada que cau fa que no ens hi estem ni dos minuts.

Baixem en direcció oest, sempre ajudats pel GPS per anar a buscar el cim del Turó de l'Home (1.706m).

Seguiexen el vent i la neu, per tant sense encantar-nos prenem el GR que abandonarem al cap de uns centenars de metres, girant a la nostra esquerra per vorejar el cim de les Agudes per sota seguint a voltes camí, a voltes sender poc definit fins tornar a empalmar amb el camí de pujada que ens durà de nou on hem deixat el cotxe.

El dia no ha acompanyat doncs la boira, el fred, la neu i una pluja intermitent ens han impedit poder gaudir d'unes vistres que, diuen, valen molt la pena.
Hi haurem de tornar amb més bon temps, doncs la sortida m'ha agradat molt.

dimarts, 2 de novembre de 2010

VIA FERRADA ROC DE LA COMA -Erts (Andorra)

En algún lloc vaig llegir que les vies ferrades son excursions per escaladors i escalades per excursionistes.... Em va semblar una bona definició.
No és una de les meves activitats preferides però, de tant en tant, em venen molt de gust.

Aquesta via ferrada, una de les més noves d'Andorra (equipada per Atac, el 2008) es troba al petit poble d'Erts, passat la Massana direcció Pal i Arinsal. Al mig del poblet trobem una rotonda i tam bon punt agafem la sortida que porta a les pistes d'esquí de Pal ens hem de fixar en una indicació de pàrquing a la mateixa rotonda i aparcar el cotxe a vora del riu. Des de l'aparcament ja veiem l'indicador de la via ferrada. L'aproximació la fem amb uns 20 minuts per un camí senyalitzat amb triangles grocs.
La via ferrada s'inicia en un mur vertical molt ben equipat.




Després de superar el mur ens toca un llarg flanqueig fàcil cap a la nostra esquerra, equipat amb cadenes i algun esglaó.

Al acabar el flanqueig trobem el lloc més compromès de tota la via, un mur d'uns 20/25 mts que ens caldrà salvar amb algún extraplom que ens fà tibar de brassos i acaba amb un flanqueig molt aèri a la nostra esquerra fins assolir el final del mur.

Tornem a "passejar" una  mica més en sentit horitzontal cap a l'esquerra fins a trobar un altre mur, aquest més curt i sense extraploms que ens porta al final de les "dificultats".

Ja des d'aquí, amb un cartell que ens indica la continuació seguim el cable de vida fins a trobar el descens on en el seu inici trobarem una corda fixa que ens ajudarà a començar a baixar per el camí de tornada i en poc menys de mitja hora tornarem a ser al lloc d'inici.
És una via ferrada sense continuïtat però que el mur del mig li dona caràcter.

dilluns, 25 d’octubre de 2010

CRESTA DEL FERRAN , Oix (Alta Garrotxa)

A prop del bonic poble d'Oix, a l'alta Garrotxa,  hi trobem una cresta que, malgrat la seva poca altitud, no té rés a envejar a les grans crestes pirinenques. Estètica, un calcari excel.lent, un ambient assegurat i una llargada ì dificultat mantinguda que la converteixen en una cresta prou exigent.



Aquest cap de setmana amb la Silvia, el Marc, la Carme i el LLuís ens acostem cap a Oix on ja hi passem la nit del divendres en un lloc, a l'entrada del poble, molt bò per dormir-hi amb les "furgos".
El dissabte al matí, després de fer-se clar sortim amb la furgoneta del Marc i la Silvia direcció a Beget, passat el poble d'Oix trobem un trencant a la dreta cap una casa de turisme rural (cal Pei), passada la casa la pista forestal empitjora i deixem la furgoneta al primer lloc que trobem al costat de la pista; des d'aqui seguim l'aproximació a peu fins a localitzar un pont nou de fusta (sense baranes) que el travessem i anem a buscar el camí per acostar-nos a l'inici de la cresta del Ferran (això que hi haigui un cim amb el meu nom en fà molta gràcia), la ressenya que portem no és massa clara i ens "encigalem" per trobar el camí  d'aproximació, gràcies al GPS a través d'un bosc d'alzines i matolls localitzem el camí correcte, un cop al camí en poca estona veiem una gran fletxa vermella que ens indica l'inici correcte. Seguim les marques vermelles tot grimpant a munt fins un lloc on es veu que hi havia un parabolt per fer un flanqueig però que algun "integrista" deu haver rebentat, fem el flanquei fàcil però exposat i ens situem ja a l'inici de l'escalada, trobem un mur d'uns 35 mts que cal superar i que ens porta fins a l'entrada de la cova caracteristica d'aquesta cresta.

Travessem la cova i ens situem al mig de l'avenc, aquí dubtem si ficar-nos de nou al següent forat però no, cal sortir-ne per l'esquerra, per una "laja" cap al fil de la cresta.

Aquí comença un molt llarg cordal,  molt aèri,  amb dificultat de III que, cap al final va minvant de dificultat fins a deixar-se fer camiant. Aqui la nostra  progressió és lenta doncs fem molts llargs de corda amb reunións fins poder progressar a "l'ensamble".

Passat aquest tros fàcil seguiex l'ascensió de nou cap un cim molt més marcat que hi arribem per un esperó de la nostra esquerra, un cop dalt la dificultat torna a afluixar i caminant de nou ens situem ja al ràpel que marca la ressenya i que amb 25 mtrs ens permetrà baixar per una canaleta fins una "bretxa" on cal atanyer l'última dificultat de la cresta, un mur de IV- però amb un grau d'esposició important.
En arribar a aquest punt decidim abandonar per una instal.lació de ràpel que hi ha instal.lada doncs portem una progressió lenta i no ens permetria arribar al cim amb llum de dia. Per tant nou ràpel i avall doncs sembla que marca un camí.
El camí que semblava bò es perd al cap de pocs minunts de seguir-lo. Tornem enrrera, s'ens posa a ploure només acabar de fer el segon ràpel i apa, pel mig del bosc a buscar un camí que ens marca el GPS al mapa al fons de la vall.

Désprés d'una bona estona sota la pluja i entre els matolls com una colla de porcs senglars, el GPS té raó i trobem el camí de tornada que ens condueix de nou al pont sense baranes que haviem creuat al matí.
Ara ja només ens resta seguir la pista que ens condueixi de nou al cotxe.

Arribem fosc, molls, cansats però molt satisfets d'haver resolt la situació amb dignitat i encert.
I ho anem a cel.lebrar amb unes cerveses i un sopanet a una fonda d'una "neo-rural" Belga molt trempada al poble d'Oix

dilluns, 18 d’octubre de 2010

PEDRAFORCA Cresta de la paret nord

El Pedraforca té una bellesa impressionant el miris per on el miris.

Aquest dissabte amb le Toni, el Marc i la Silvia anem a descobrir una perspectiva desconeguda per ells de la muntanya màgica, seguirem tot el cordal de la paret nord, entrant per el cim dels Cabirols i acabant al coll del Verdet.
Com que el matí és "frescot" (terme "made in Tomas Molina"), quedem amb el Toni a Saldes a quarts de 9, tots junts ens acostem cap al refugi, sauldem al Jordi, carreguem les cantimplores d'aigua i enfilem el camí de la tarteta, un cop arribem als peus de la mateixa, pujem sempre amb tendència a la nostra dreta, fins arribar a uns arbres morts que ens indicaran l'inici de l'ascensió al cim dels Cabirols.

Ens enfilem per una grimpada fàcil fins al cim i ens podem el vestit de "guerra", dés del cim hem de fer un petit flanqueig en descens fins a trobar el primer rapel de 30 mts que ens deixa al collet que forma el cim dels Cabirols i el Gat, aquest ràpel és llarg i impressionant, ens deixa al collet on trobem un pitó per assegurar-nos. Des d'aquest punt per el pas més "complicat" de tota l'aresta (III+ / IV-) ens enfilem a buscar el següent ràpel a l'orella del gat (28 mts) que ens deixa al proper coll (on acaba "l'escape" de la via Homedes).

Des d'aquest punt ens encordem en "ensamble" per resseguir un reguitzell de marques vermelles que ens portaran fins al collet de la cova on , una inmensa pintada a la roca ens indica el camí vers el cim del Calderer. Iniciem el camí amb un flaqueig més compromès que dificil fins a trobar unes vires herboses que ens portaran amb una grimpada fins al cordal de l'aresta que ja, sense deixar-la, ens condueix fins al cim del Calderer.

Fem parada i fonda per fer un mossec i emprenem el descens per les cadenes que hi ha fins a la bretxa de la canal del Rimbau i sense deixar l'aresta ens arribem al cim del Pollegó Superior.
Des d'aquest punt seguim en descens el camí que habitualment es fa servir de pujada per el Verdet, amb una sèrie de desgrimpades i pujadetes arribem al coll del Verdet i ja des d'aqui per el PR fins al refugi a fer una cerveseta que ens l'hem ben guanyada.
Aquest recorregut ens permet seguir tota la paret nord del pedraforca podent observar racons inèdits de la muntanya.

dimarts, 28 de setembre de 2010

ESPERO DELS LLOPS V+/ A0 (V obligat) PUIGSACALM (La Garrotxa)

La Garrotxa, una zona de Catalunya totalment desconeguda per mí, només coneixia el què coneix gairebé tothom, la fageda d'en Jordà, els volcans i les patates d'Olot...(osti, això últim té doble lectura.. je,je,je...)

Aquest passat dissabte, el Marc, la Silvia, la Queralt, el Toni i jò ens proposem una caminada-engarristada-escalada a la zona del Puigsacalm.

Sortim del petit poblet de Joanetes, on deixem els cotxes per enfilar, al capdemunt del poble, el camí senyalitzat que porta a l'ermita de Santa Magdalena (es troba a mà dreta un cop passada l'església en direcció al final del poble), primer és una pista ample que a mida que vas pujant es va estrenyent fins a convertirse en sender que ens portarà fins al capdemunt d'una carena on, en una gran roca hi ha pintat el nom del "barret", aquí tirem a la nostra dreta per anar a buscar la canal dels "ganxos nous", canal equipada amb una mena d'esglaons, i en lloc de cable uns "ganxos" fets de ferrer que estan molt "currats".

Aquesta canal ens durà fins a un cim amb unes antenes visibles des de lluny, al arribar-hi seguim a la nostra dreta (mirant les antenes) i anem a buscar el coll que fa aquest cim amb el puig dels llops; des del coll cap a l'esquerra, seguint un sender arribarem a un passet equipat amb una corda, un cop passat, a pocs metres ja ens queda l'esperó que volem escalar, ben visible sobre nostra (hi ha una fita al costat d'un petit arbre (un faig ???)).
Amb una grimpada ens situem a peu d'esperó i ja podem començar l'escalada.

La via constra de 5 llargs escalables i 2 de "pasturables". Els llargs més bons el 2n,3r(pot ser el més "dificil" i espectacular) 4rt i 5è.

Us adjunto un parell de ressenyes de la via.


Un cop arribats al cim del puig dels LLops podem amb poc més de 10 minuts arribar-nos fins al Puigsaclam.

 Nosaltres decidim empendre el retorn sense arribar-hi, doncs anem una mica "apretats" d'horari i comencem a baixar per el cantó oposat a l'esperó fins anar a trobar altre cop el coll entre el puig i les antenes, després de pocs metres de seguir el camí passat el coll, cal fixar-se a la dreta una fita i un rètol força amagat que ens indica la canal dels "ganxos vells", ens hi fiquem i baixem per aquesta canal, també equipada amb "ferramenta", el camí ens torna a deixar al "barret";

Baixem la carena i ara en comptes de tirar a la nostra esquerra per desfer el camí de pujada seguim recte i baixem per un altre camí, aquest més dret que el què hem fet servir de pujada que ens retorna altre cop a Joanetes (anem a parar 50 mts. més a munt d'on haviem agafat el camí de pujada).
Si "només" volem anar a escalar no li treurem rendiment, però agafat com un dia de muntanya amb tots els seus ingredients en podem quedar molt satisfets, que és tal i com en sortim nosaltres.