ELS ENCANTATS per la canal central

Els Encantats, al parc nacional d'Aigüestortes, és una d'aquelles muntanyes que per la seva bellesa destaquen sobre altres del nostre Pirineu. La nostra idea és pujar-lo per una ruta hivernal gens freqüentada a l'estiu, la Canal Central.

Ens desplacem fins Espot, on a l'entrada del poble hi ha un gran aparcament que ens permet passar-hi la nit amb les furgonetes (a l'aparcament de Prat de Pierró està prohibit, ens ho diu una guarda del parc molt amablement). Des d'aquí l'endemà al matí ens acostem a l'aparcament del parc on iniciem la ruta per un sender molt ben condicionat que ens acosta al refugi Ernest Mallafré en poc menys d'una hora.
Des del refugi prenem un camí fins al rierol, que el creuem per un pont de troncs i agafem el camí que porta a la ruta normal dels Encantats.

Al cap d'una estona, quan tenim la canal a la vista, el deixem desviant-nos a la nostra esquerra, sense sender i resseguint algunes fites arribem al peu de la canal on, algunes ressenyes (de les poques que es troben a internet) parlen d'una congesta de neu (nosaltres ho trobem ben net. Canvi climàtic ??? ).

Iniciem l'ascensió per un esperó rocós amb passos de II+/III, tònica que s'anirà mantenint en tot el transcurs de la pujada, un cop superat seguim sense camí evident per el centre de la canal amb tendència a la nostra esquerra; durant tot el camí de pujada les dificultats volten el II+/III grau (cal dir que el grau rés té a veure amb el compromís, doncs l'ascensió es fa en molts moments per trams ben aeris i amb roca trencadissa).

L'ascensió s'ens allarga, doncs cal anar intuint el millor pas en tot moment (trobarem alguns pitons i bagues durant l'ascensió que ens poden ajudar a superar els ressalts més compromesos)

Arribem a l'enforcadura al cap d'unes 3 hores llargues i aprofitem per menjar una miqueta, doncs encara no havíem esmorzat.
Amb l'intenció de fer les dos encantats comencem el primer llarg d'escalada de l'encantat petit ( té una dificultat de IV/IV+, però un gran compromís per la verticalitat i  la practica inexistència d'equipament, sols algun pitó i algunes bagues); veiem que l'escalada és lenta en cordada de 3 (som la Sílvia, el Marc i jo) i a la primera reunió decidim rapelar, doncs encara ens queda pujar l'encantat gran per poder sortir per la ruta normal de pujada.

Des de l'enforcadura enfilem una canal en diagonal i per unes traces de sender poc definit anem guanyant altura, a mida que pujem la dificultat i l'orientació augmenten, no hi ha rés que indiqui la ruta a seguir i cal anar intuint en tot moment el pas correcte. La dificultat no passa de III però cal tenir en compte que tenim una timba als nostres peus que impressiona força, per tant no caiguis. Anem resolent els passos i al final assolim el cim de l'Encantat gran.

Ara sí amb camí ben definit per fites baixem seguint la carena i al cap de poc trobem dues instal·lacions de rapel (35 i 30 mts respectivament)

que ens permeten evitar la desgrimpada i porten directe a un caminet definit que ja es divisa des del mateix cim.

Amb algunes desgrimpades arribem al coll dels encantats on agafem una llarga canal que, desgrimpant algún passet de II,  ens porta al camí, ara ja molt bò, que ens retornarà al lloc on l'hem deixat al matí i des d'aquí al refugi i, per pista i sender, de nou a l'aparcament del parc.

Ha estat una llarga jornada en alta muntanya on l'intuició és primordial.
Arribem a Espot contents i cansats de la llarga jornada, sort que un bon perol d'escudella barrejada ens refà de tots els mals.