CINGLES DE VALL-LLOBREGA (Alt Berguedà)

Aquesta és una cinglera que segur gairebé tots hem vist i pocs ens hi hem enfilat. Son uns tallats de roca que veiem a la nostra esquerra quan passem pel pont de Cercs direcció nord.

La volta circular a aquests cingles (treta del llibre "itineraris de l'Alt Berguedà-Cossetània ed.) resseguint tota la seva carena i retornant paral.lel al riu Peguera ens permet tenir-ne una doble visió; des de la mateixa carena i contemplar-los en tota la seva esplendor durant el retorn.

Començo al poble de Sant Jordi de Cercs, deixant el cotxe a l'inici de la carretera secundària que va fins al nucli de La Rodonella (paralel.la a la carretera C-16), aquest tros asfaltat és monòton i així el traiem de sobre de bon començament. Al arribar a la Rodonella enfilem cap al camp de futbol i al costat d'un dipòsit surt una pista difusa que en forta pujada ens porta fins una torre d'alta tensió molt visible, al peu d'aquesta torre surt un petit sender a l'esquerra que ens durà (seguint amb forta pujada, sense treva) fins un dipòsit d'aigua,a empalmar amb una pista que, seguit-la cap a la dreta ens portarà fins al coll de Sant Ramon.

Aquí comença el "no camí"; ens cal agafar la direcció "Rasos de Peguera- Berga" i al cap de 15/20 metres deixar la pista i agafar un principi de camí poc fressat que s'acaba aviat, tot enfilant l'obaga uns 300 mts. de desnivell, sense camí definit,  fins a arribar a la carena, al fil de la cinglera.

Aquí comença l'espectacle, les vistes son realment esplèndides; anem resseguint  la cinglera tot cercant els millors passos (intentant no tendir a l'obaga, com em va passar a mi en algun tram) fins un collet (cota 1.777 mts. del mapa) aquí es comença a dibuixar un sender que resseguint-lo ens portarà fins una bassa on trobem una pista que, resseguint-la a la dreta, ens porta fins a la Tanca on empalmem amb el PR que hem deixat al coll de Sant Ramon i, resseguint-lo arribem al collet Mercadal (molt a prop  de la creu de Fumanya).

Des d'aquest coll  agafem un sender a la nostra esquerra (ens ajudarà molt resseguir les marques blanques de la "Núria-Queralt") i empalmarem amb el GR-107 que porta a Casanova de les Garrigues, l'anirem resseguint fins que es converteix amb un sender local (marcat amb blanc i verd) que ens portarà sense pèrdua altra cop a Sant Jordi de Cercs, el nostre punt de sortida.

Dir que és un itinerari llarg i amb fort desnivell. AQUI HI TENIU EL TRACK que ajuda molt en els llocs sense sender definit.

EL FERRAN (983 m) DES D'OIX (Alta Garrotxa)

La caminada l'iniciem al petit poblet d'Oix, a l'Alta Garrotxa.

Sortim, ja tot caminant, de l'aparcament que hi ha a l'entrada del poble (ara hi han prohibit l'estacionament de furgonetes i auto-caravanes...) tot resseguint la carretera asfaltada que va direcció a Beget. Al cap d'un Km aprox. prenem la pista de terra que porta a can Pey (casa de turisme rural), no deixem aquesta pista (només apte per vehicles 4x4) fins arribar al pont trencat.

En aquest punt prenem un sender senyalitzat amb un cartell que ens mena fins la bonica ermita de la Mare de Déu d'Escales, on val la pena fer-hi una parada. 

Fins aquí el camí és planer, passat l'ermita comença a pujar decidit fins prop de la masia enrunada del Maranyó, no hi acabem d'arribar, doncs un camí força fressat i senyalitzat amb fites ens mena en direcció el coll de Terres que és on hem d'arribar per acostar-nos al cim del Ferran. El camí, mirant el GPS no coincideix amb el què marca el mapa en el primer tram però fa de molt bons seguir i es veu molt marcat, el seguim i ens porta fins al coll on, ens caldrà tombar a la nostra esquerra tot resseguint un sender amb algunes marques vermelles que ens portaran fins dalt del cim.

Un cop assolit el cim desfem uns metres el camí i tendint a la nostra esquerra hi ha un sender molt dret, amb algun passet on cal anar en compte, que baixa fins a Talaixà.

Un cop a Talaixà, al coll, prenem el camí indicat (GR-11) que ens retornarà al pont trencat, tot passant per la casa d'el Vaquer i la palanca del Samsó.

Un cop al pont ja només ens resta seguir la mateixa pista que hem fet en el camí d'anada fins a retornar a Oix.

Un sortida interessant que ens permet palpar el terreny de l'Alta Garrotxa en aquestes dates en què la tardor lluiex per tot arreu.

AQUI US DEIXO EL TRACK

 

VIA FERRADA DE LA MORERA DE MONTSANT (Priorat)

Aquest cap de setmana ens acostem a la comarca del Priorat, concretament a la part sud de la serra del Montsant.

Sortim des del poble de La Morera de Montsant,direcció oest, nord-oest, tot agafant el camí ben senyalitzat que  ens condueix cap el grau de Salfores. És un camí planer que en una mitja hora ens portarà al corriol que surt a la nostra dreta (passat una zona d'escalada esportiva a peu de camí) i que condueix a l'inici de la via ferrada.

Aquest corriol comença al costat d'un cartell indicador i comença a pujar fort, en direcció nord, cap al peu de la serra. Després d'una estona de seguir-lo trobarem un caos de grans blocs que ens caldrà anar sortejant, alguns d'ells fins i tot estan equipats amb passamà o esglaons. 

El camí, molt senyalitzat amb fletxes vermelles, ens porta al peu d'una placa vertical on comença l'equipament de la via.(remarcar que la via va ser equipada l'any 2002 i sembla que ha rebut poc o gens de manteniment i hi ha alguns esglaons que es belluguen i fins i tot en algun tram n'ha saltat algun. Tot i això el cable de vida està en bon estat i, anant en compte, no ha de suposar cap problema).

Comencem enfilant-nos en una placa vertical on hi ha un pas que hi falta un esglaó i cal estirar-se fort per arribar al següent. 

Al arribar a dalt de la placa ens caldrà desgrimpar una petita placa tombada i desplaçar-nos a la nostra esquerra, tot caminant per anar a buscar la segona part.

Aquesta comença amb un curt tram força exigent que ens porta fins un petit pont tibetà, que ens deixa a peu d'una esvelta agulla, ja des d'aquí ens hem d'enfilar per una paret vertical fins assolir el cim de l'agulla,(a punt d'arribar al cim hi ha un pas que ens caldrà ajudar-nos de les preses de la roca doncs no hi ha esglaó)  on trobarem un segon pont, aquest més llarg (diuen algunes ressenyes de 16 mts...), el travessem en compte doncs es belluga una mica i ens deixa a una canaleta arbrada que es supera fàcilment fins arribar a la tercera i última part de la via.

Una placa que comença molt vertical on a l'inici cal fer una bona tibada per arribar al primer esglaó i 2 o 3 metres més amunt cal ajudar-se de la roca per arribar a un altre. Llavors ja s'ajau i a la part final, al ser molt tombada, no hi trobem esglaons, sols una cadena que ens ajuda a progressar còmodament.

La via ens deixa dalt la Serra Major i els camins de retorn son varis, depen del què decidim allargar la nostra sortida. Es pot baixar per diversos graus equipats amb diferent dificultats (Barrots, Carrasclet, Carabassal...) o bé prendre el camí més senzill que baixa pel Grau de la Grallera.

Per agafar aquest camí (que és el què hem baixat nosaltres) cal anar direcció est (dreta) i tot seguint la carena (fites) ens portarà fins al camí marcat amb groc que còmodament ens retorna al punt de sortida.

En el camí de retorn ens creuem amb tot una família de senglars que també anaven d'excursió.....

AQUÍ us deixo el track, més que rés per la tornada, doncs la carena és plena de camins i caminets.

PEDRAFORCA: Cerdà-Vergés i Cerdà-Pokorski

Amb el Cinto i el "Nacho" anem a fer el comiat de la paret nord del Pedraforca, encara ha fet bo tota la setmana i ho aprofitem.
La via escollida és la combinació de la Cerdà-Vergés amb la Cerdà-Pokorski.
Jo crec que la millor ressenya és la del "Luichy".

Sortim ben d'hora, ben d'hora (com recomana el Guardiola...) i a les 8 del matí estem al refugi, amb una hora ens posem a peu de via, tot seguint les marques blanques del camí que surt a la dreta de la font de davant del "refu" que porten al peu de la via Estasen; Quan ja tenim a la vista la piramide enfilem la canal que acabem de travessar i arribem a peu de via tot grimpant una placa molt trencada ben bé fins sota una balma on localitzem la R0, no ens sembla prou còmoda i remuntem 3 o 4 mts de via fins una petita repisa a la nostra dreta i allà muntem la reunió i a quarts de 10 comencem a escalar.

1er llarg: comença passant per sobre la balma amb passos de V (aqui ja veurem com les gasten els 5ès d'aquesta via) un cop passats els blocs arribem a una rampa més fàcil que ens deixa a peu del diedre negre, la tirada estrella de la via.

2n llarg: diedre de calcari negre fisurat , que la ressenya marca de V però que el trobem bastant més dificil, cap al final fa una petita vira i ens cal tirar cap a la dreta a buscar un parabolt antic amb anella per no equivocar-nos i anar a parar a una "falsa" reunió de 2 pitons.

3r i 4r llarg: Aquests dos llargs els enllacem (amb cordes de 60 mts), el 3er es deixa escalar força bé fins un petit diedre finet finet, passat aquest arribes a la R3 i seguim ja per terreny més fàcil però més trencat, fins a la feixa amb el pi característic on es munta la R4.

Aquí acaba la Cerdà-Vergés i enllacem amb la següent del dia, la Cerdà-Pokorski.

5è llarg: surt per una canaleta fàcil ben a la dreta i hi ha un flanqueig fàcil però molt trencat i emprenyador fins la reunió

6è llarg: llarg maco que es deixa escalar bé i hem d'anar a parar sobre una repisa, sempre cap a la dreta, que ja sembla el lloc més adequat per haver-hi la reunió.

7è i 8è llarg: els llargs estrella de la via, com que va el "Nacho" a davant els enllaça tots dos. A la sortida veiem un pitó a la dreta, un cop passat hem d'enfilar dret amunt, el tram més difícil i atlètic de la via (6a/6a+) un cop superat podem seguir escalant fins abans d'arribar a la vuitena reunió on ens espera un desplom curt però intens que costa un ou de superar.

9è i 10è llarg: llargs de 40 i 45 mts. que no permet enllaçar-los per la distància, però que tenen unes dificultats baixes i arribes ja al final de la via.

Son quarts de 6 de la tarda quan som al final de la via, el "Nacho" diu de sortir per dalt, cap al collet de la cova, amb el Cinto el convencem de baixar pels ràpels de la Pany tot fent un exposat flanqueig i amb un parell d'hores som a baix (ja els vam seguir el dia de l'Anglada-Guillamón).

Fem el flanqueig i comencem els ràpels els primer ens deixa en una reunió on tenim la discussió si és el final del Gran Diedre i no, ens sembla que és es el bo i al cap de 5 o 6 mts. de baixada ja veiem que ens hem ben equivocat, ens hem fotut al Gran Diedre...apa, a rapelar tota la via (els rapels bons de baixada son molt més a la nostra esquerra, mirant la paret) arribem al final de la via (a la feixa on hi ha el cable) gairebé de fosc, veiem un parabolt amb anella i decidim seguir rapelant avall, aquí l'acabem de liar, doncs ja amb negre nit, ens agafa la boira i no veiem un "pijo", no ens oreintem, trobem un espit de pura causalitat, rapelem d'ell i fins un pi (quina sort..) i ja des del pi fins a peu de la canal on amb la llum de la lluna (la boira s'ha esvaït) localitzem una fita que ens ajuda a resseguir el camí que ens porta de nou al refugi i al cotxe (quan hi arribem son quarts de 12 de la nit...)

Una aventura que ha acabat tard, però sense cap incident....

"Moraleja": les grans parets mira de no rapelar-les, i si ho has de fer, estigues SEGUR  que la línia és la correcte. Dels errors també s'en aprèn.

PONT CABRADÍS

Entre el Berguedà i el Solsonès hi tenim una de les joies de la natura potser poc valorada i poc visitada. El pont Cabradís. Un pont natural obert per la riera de l'aigua de Valls en mig de la roca per trobar el pas cap al Solsonès.

La ruta seguida no és la més habitual, és treta del llibre de l'editorial Cossetània "l'Alt Berguedà en 27 itineraris" i seguint en la seva linea, els camins son poc definits i cal estar atent en tot moment.

Per arribar al punt d'inici i final de la passejada hem d'anar fins el mirador de l'Espà, passat el poble de Saldes i prendre el trencall que indica Feners; seguirem aquesta pista (primer asfaltada i llavors de terra) fins passat el túnel de l'Avi, al cap de 300 o 400 mts. trobarem el trencall a l'esquerra que porta al Molí del Güell i Bonner. Aquí deixarem el cotxe (hi ha un pal indicador).

El camí comença, sense cap dificultat,  resseguint el GR 107-1 que passa per costat del molí del Güell, segueix fins el coll Castellar (on veurem un indicador que ens mena al pont Cabradís, però aquest és el camí de prendrem de tornada) i ens portarà fins el poble abandonat de Bonner.

Aquí hem de deixar la pista i, retrocedint uns 150 mts enrere hem de trobar un camí que baixa fins al fons de l'engorjat de l'aigua de Valls. Aquest és el tros més enrevessat de la ruta doncs l'inici del camí s'ha perdut i costa de trobar, cal insistir fins a localitzar-lo. Hem de trobar un camí poc fressat que més avall es defineix més, està senyalitzat amb unes antigues marques vermelles i com més anem baixant anirem trobant fites que el fan de més bon seguir. Cal parar atenció en alguns punts on ens caldrà desgrimpar algun pas i fins i tot hi ha un petit cable amb una corda nuada per passar el pas més compromès.

Sortint del terreny conglomerat arribarem a una zona de grans boixos on a la nostra esquerra ens queda una font que neix a la soca d'un arbre; en aquest punt gairebé som sobre el pont, ja només ens cal seguir endavant i uns cartells indicadors ens menaran fins a peu de riu.

Per el retorn, remuntarem de nou fins la font i agafarem el mateix camí  que hem fet servir de baixada, però només començar ens hem de fixar a la nostra esquerra i localitzar un petit sender marcat amb punts blaus. Aquest és el què hem d'agafar per tornar a coll Castellar. 

El camí puja dret i a voltes ens caldrà ajudar-nos de les mans per grimpar petits ressalts de roca. Un camí costerut però ben divertit. Tot resseguint les marques blaves ens portarà fins al coll i ja, des d'aquest punt desfarem el camí que hem fet per anar del Molí del Güell a Bonner.

Una bona matinal (3 o 4 hores, depen del què ens quedem a badar...) per camíns poc coneguts de l'Alt Berguedà.

AQUÍ US DEIXO EL TRACK, que us pot ser útil per trobar el camí que baixa de Bonner.

VIA FERRADA ROC D'ESQUERS (Escaldes - Andorra)

Tot i no ser un gran amant de les vies ferrades aquesta n'és una que m'agrada,  tant per la línia que segueix, l'equipament correcte (on hi ha bones preses de roca, no hi ha ferros) com pel bonic camí de retorn que té.

Per arribar-hi ens cal arribar al final d'Escaldes-Engordany per la variant que volta per fora i al arribar a la rotonda de la carretera que puja a Engolasters, agafar aquesta carretera i passat el pont del riu Madriu (1 km aprox) trenquem a la nostra dreta cap a la carretera de la plana i ja podem deixar el cotxe al voral de la carretera (al costat de l'escorxador municipal hi ha un bon aparcament)

Ens cal retornar a la carretera que puja a Engolasters i al cap de 50 mts pujant a la dreta, trobarem ja el cartell indicador de la via, seguim el sender indicat i en 5/10 minuts arribem a l'inici de la via.

La via comença en un pany de roca força vertical i humit, molt ben equipat i sempre tendint en direcció a la nostra dreta ens va portant fins un flanqueig equipat una part amb cadenes i l'altre només amb el cable de vida que ens mena a la part més vertical de la via, on després de una rampa equipada amb cadenes ens porta a uns passos molt verticals i lleugerament desplomats que ens acosten, ja a certa alçada a un bonic esperó aèri, amb bones vistes a Escaldes.

Superem aquest esperó on al final trobem un petit pont tibetà, espectacular però sense cap dificultat, i ens porta ja a la part final de la via on, primer una petita baixada i després de superar uns quants ressalts, arribem al final de la mateixa.

Per arribar al coll Jovell, encara ens queda una bona pujada (15/20 minuts) per un sender senyalitzat amb marques grogues que ens porta fins al coll, on hi ha un parell de bancs que ens permeten recuperar forces i contemplar la bonica vall de Madriu.
Per el descens prenem el camí dels Matxos (indicat) fins a les cases de Ràmio i aquí cap a la nostra dreta fins arribar a Estremesaigues, on agafarem el GR-7 que ens portarà de nou al lloc on hem deixat el cotxe.

AQUÍ teniu el track amb tot el recorregut.

ELS ENCANTATS per la canal central

Els Encantats, al parc nacional d'Aigüestortes, és una d'aquelles muntanyes que per la seva bellesa destaquen sobre altres del nostre Pirineu. La nostra idea és pujar-lo per una ruta hivernal gens freqüentada a l'estiu, la Canal Central.

Ens desplacem fins Espot, on a l'entrada del poble hi ha un gran aparcament que ens permet passar-hi la nit amb les furgonetes (a l'aparcament de Prat de Pierró està prohibit, ens ho diu una guarda del parc molt amablement). Des d'aquí l'endemà al matí ens acostem a l'aparcament del parc on iniciem la ruta per un sender molt ben condicionat que ens acosta al refugi Ernest Mallafré en poc menys d'una hora.
Des del refugi prenem un camí fins al rierol, que el creuem per un pont de troncs i agafem el camí que porta a la ruta normal dels Encantats.

Al cap d'una estona, quan tenim la canal a la vista, el deixem desviant-nos a la nostra esquerra, sense sender i resseguint algunes fites arribem al peu de la canal on, algunes ressenyes (de les poques que es troben a internet) parlen d'una congesta de neu (nosaltres ho trobem ben net. Canvi climàtic ??? ).

Iniciem l'ascensió per un esperó rocós amb passos de II+/III, tònica que s'anirà mantenint en tot el transcurs de la pujada, un cop superat seguim sense camí evident per el centre de la canal amb tendència a la nostra esquerra; durant tot el camí de pujada les dificultats volten el II+/III grau (cal dir que el grau rés té a veure amb el compromís, doncs l'ascensió es fa en molts moments per trams ben aeris i amb roca trencadissa).

L'ascensió s'ens allarga, doncs cal anar intuint el millor pas en tot moment (trobarem alguns pitons i bagues durant l'ascensió que ens poden ajudar a superar els ressalts més compromesos)

Arribem a l'enforcadura al cap d'unes 3 hores llargues i aprofitem per menjar una miqueta, doncs encara no havíem esmorzat.
Amb l'intenció de fer les dos encantats comencem el primer llarg d'escalada de l'encantat petit ( té una dificultat de IV/IV+, però un gran compromís per la verticalitat i  la practica inexistència d'equipament, sols algun pitó i algunes bagues); veiem que l'escalada és lenta en cordada de 3 (som la Sílvia, el Marc i jo) i a la primera reunió decidim rapelar, doncs encara ens queda pujar l'encantat gran per poder sortir per la ruta normal de pujada.

Des de l'enforcadura enfilem una canal en diagonal i per unes traces de sender poc definit anem guanyant altura, a mida que pujem la dificultat i l'orientació augmenten, no hi ha rés que indiqui la ruta a seguir i cal anar intuint en tot moment el pas correcte. La dificultat no passa de III però cal tenir en compte que tenim una timba als nostres peus que impressiona força, per tant no caiguis. Anem resolent els passos i al final assolim el cim de l'Encantat gran.

Ara sí amb camí ben definit per fites baixem seguint la carena i al cap de poc trobem dues instal·lacions de rapel (35 i 30 mts respectivament)

que ens permeten evitar la desgrimpada i porten directe a un caminet definit que ja es divisa des del mateix cim.

Amb algunes desgrimpades arribem al coll dels encantats on agafem una llarga canal que, desgrimpant algún passet de II,  ens porta al camí, ara ja molt bò, que ens retornarà al lloc on l'hem deixat al matí i des d'aquí al refugi i, per pista i sender, de nou a l'aparcament del parc.

Ha estat una llarga jornada en alta muntanya on l'intuició és primordial.
Arribem a Espot contents i cansats de la llarga jornada, sort que un bon perol d'escudella barrejada ens refà de tots els mals.