PEDRAFORCA: Cerdà-Vergés i Cerdà-Pokorski

Amb el Cinto i el "Nacho" anem a fer el comiat de la paret nord del Pedraforca, encara ha fet bo tota la setmana i ho aprofitem.
La via escollida és la combinació de la Cerdà-Vergés amb la Cerdà-Pokorski.
Jo crec que la millor ressenya és la del "Luichy".

Sortim ben d'hora, ben d'hora (com recomana el Guardiola...) i a les 8 del matí estem al refugi, amb una hora ens posem a peu de via, tot seguint les marques blanques del camí que surt a la dreta de la font de davant del "refu" que porten al peu de la via Estasen; Quan ja tenim a la vista la piramide enfilem la canal que acabem de travessar i arribem a peu de via tot grimpant una placa molt trencada ben bé fins sota una balma on localitzem la R0, no ens sembla prou còmoda i remuntem 3 o 4 mts de via fins una petita repisa a la nostra dreta i allà muntem la reunió i a quarts de 10 comencem a escalar.

1er llarg: comença passant per sobre la balma amb passos de V (aqui ja veurem com les gasten els 5ès d'aquesta via) un cop passats els blocs arribem a una rampa més fàcil que ens deixa a peu del diedre negre, la tirada estrella de la via.

2n llarg: diedre de calcari negre fisurat , que la ressenya marca de V però que el trobem bastant més dificil, cap al final fa una petita vira i ens cal tirar cap a la dreta a buscar un parabolt antic amb anella per no equivocar-nos i anar a parar a una "falsa" reunió de 2 pitons.

3r i 4r llarg: Aquests dos llargs els enllacem (amb cordes de 60 mts), el 3er es deixa escalar força bé fins un petit diedre finet finet, passat aquest arribes a la R3 i seguim ja per terreny més fàcil però més trencat, fins a la feixa amb el pi característic on es munta la R4.

Aquí acaba la Cerdà-Vergés i enllacem amb la següent del dia, la Cerdà-Pokorski.

5è llarg: surt per una canaleta fàcil ben a la dreta i hi ha un flanqueig fàcil però molt trencat i emprenyador fins la reunió

6è llarg: llarg maco que es deixa escalar bé i hem d'anar a parar sobre una repisa, sempre cap a la dreta, que ja sembla el lloc més adequat per haver-hi la reunió.

7è i 8è llarg: els llargs estrella de la via, com que va el "Nacho" a davant els enllaça tots dos. A la sortida veiem un pitó a la dreta, un cop passat hem d'enfilar dret amunt, el tram més difícil i atlètic de la via (6a/6a+) un cop superat podem seguir escalant fins abans d'arribar a la vuitena reunió on ens espera un desplom curt però intens que costa un ou de superar.

9è i 10è llarg: llargs de 40 i 45 mts. que no permet enllaçar-los per la distància, però que tenen unes dificultats baixes i arribes ja al final de la via.

Son quarts de 6 de la tarda quan som al final de la via, el "Nacho" diu de sortir per dalt, cap al collet de la cova, amb el Cinto el convencem de baixar pels ràpels de la Pany tot fent un exposat flanqueig i amb un parell d'hores som a baix (ja els vam seguir el dia de l'Anglada-Guillamón).

Fem el flanqueig i comencem els ràpels els primer ens deixa en una reunió on tenim la discussió si és el final del Gran Diedre i no, ens sembla que és es el bo i al cap de 5 o 6 mts. de baixada ja veiem que ens hem ben equivocat, ens hem fotut al Gran Diedre...apa, a rapelar tota la via (els rapels bons de baixada son molt més a la nostra esquerra, mirant la paret) arribem al final de la via (a la feixa on hi ha el cable) gairebé de fosc, veiem un parabolt amb anella i decidim seguir rapelant avall, aquí l'acabem de liar, doncs ja amb negre nit, ens agafa la boira i no veiem un "pijo", no ens oreintem, trobem un espit de pura causalitat, rapelem d'ell i fins un pi (quina sort..) i ja des del pi fins a peu de la canal on amb la llum de la lluna (la boira s'ha esvaït) localitzem una fita que ens ajuda a resseguir el camí que ens porta de nou al refugi i al cotxe (quan hi arribem son quarts de 12 de la nit...)

Una aventura que ha acabat tard, però sense cap incident....

"Moraleja": les grans parets mira de no rapelar-les, i si ho has de fer, estigues SEGUR  que la línia és la correcte. Dels errors també s'en aprèn.

PONT CABRADÍS

Entre el Berguedà i el Solsonès hi tenim una de les joies de la natura potser poc valorada i poc visitada. El pont Cabradís. Un pont natural obert per la riera de l'aigua de Valls en mig de la roca per trobar el pas cap al Solsonès.

La ruta seguida no és la més habitual, és treta del llibre de l'editorial Cossetània "l'Alt Berguedà en 27 itineraris" i seguint en la seva linea, els camins son poc definits i cal estar atent en tot moment.

Per arribar al punt d'inici i final de la passejada hem d'anar fins el mirador de l'Espà, passat el poble de Saldes i prendre el trencall que indica Feners; seguirem aquesta pista (primer asfaltada i llavors de terra) fins passat el túnel de l'Avi, al cap de 300 o 400 mts. trobarem el trencall a l'esquerra que porta al Molí del Güell i Bonner. Aquí deixarem el cotxe (hi ha un pal indicador).

El camí comença, sense cap dificultat,  resseguint el GR 107-1 que passa per costat del molí del Güell, segueix fins el coll Castellar (on veurem un indicador que ens mena al pont Cabradís, però aquest és el camí de prendrem de tornada) i ens portarà fins el poble abandonat de Bonner.

Aquí hem de deixar la pista i, retrocedint uns 150 mts enrere hem de trobar un camí que baixa fins al fons de l'engorjat de l'aigua de Valls. Aquest és el tros més enrevessat de la ruta doncs l'inici del camí s'ha perdut i costa de trobar, cal insistir fins a localitzar-lo. Hem de trobar un camí poc fressat que més avall es defineix més, està senyalitzat amb unes antigues marques vermelles i com més anem baixant anirem trobant fites que el fan de més bon seguir. Cal parar atenció en alguns punts on ens caldrà desgrimpar algun pas i fins i tot hi ha un petit cable amb una corda nuada per passar el pas més compromès.

Sortint del terreny conglomerat arribarem a una zona de grans boixos on a la nostra esquerra ens queda una font que neix a la soca d'un arbre; en aquest punt gairebé som sobre el pont, ja només ens cal seguir endavant i uns cartells indicadors ens menaran fins a peu de riu.

Per el retorn, remuntarem de nou fins la font i agafarem el mateix camí  que hem fet servir de baixada, però només començar ens hem de fixar a la nostra esquerra i localitzar un petit sender marcat amb punts blaus. Aquest és el què hem d'agafar per tornar a coll Castellar. 

El camí puja dret i a voltes ens caldrà ajudar-nos de les mans per grimpar petits ressalts de roca. Un camí costerut però ben divertit. Tot resseguint les marques blaves ens portarà fins al coll i ja, des d'aquest punt desfarem el camí que hem fet per anar del Molí del Güell a Bonner.

Una bona matinal (3 o 4 hores, depen del què ens quedem a badar...) per camíns poc coneguts de l'Alt Berguedà.

AQUÍ US DEIXO EL TRACK, que us pot ser útil per trobar el camí que baixa de Bonner.

VIA FERRADA ROC D'ESQUERS (Escaldes - Andorra)

Tot i no ser un gran amant de les vies ferrades aquesta n'és una que m'agrada,  tant per la línia que segueix, l'equipament correcte (on hi ha bones preses de roca, no hi ha ferros) com pel bonic camí de retorn que té.

Per arribar-hi ens cal arribar al final d'Escaldes-Engordany per la variant que volta per fora i al arribar a la rotonda de la carretera que puja a Engolasters, agafar aquesta carretera i passat el pont del riu Madriu (1 km aprox) trenquem a la nostra dreta cap a la carretera de la plana i ja podem deixar el cotxe al voral de la carretera (al costat de l'escorxador municipal hi ha un bon aparcament)

Ens cal retornar a la carretera que puja a Engolasters i al cap de 50 mts pujant a la dreta, trobarem ja el cartell indicador de la via, seguim el sender indicat i en 5/10 minuts arribem a l'inici de la via.

La via comença en un pany de roca força vertical i humit, molt ben equipat i sempre tendint en direcció a la nostra dreta ens va portant fins un flanqueig equipat una part amb cadenes i l'altre només amb el cable de vida que ens mena a la part més vertical de la via, on després de una rampa equipada amb cadenes ens porta a uns passos molt verticals i lleugerament desplomats que ens acosten, ja a certa alçada a un bonic esperó aèri, amb bones vistes a Escaldes.

Superem aquest esperó on al final trobem un petit pont tibetà, espectacular però sense cap dificultat, i ens porta ja a la part final de la via on, primer una petita baixada i després de superar uns quants ressalts, arribem al final de la mateixa.

Per arribar al coll Jovell, encara ens queda una bona pujada (15/20 minuts) per un sender senyalitzat amb marques grogues que ens porta fins al coll, on hi ha un parell de bancs que ens permeten recuperar forces i contemplar la bonica vall de Madriu.
Per el descens prenem el camí dels Matxos (indicat) fins a les cases de Ràmio i aquí cap a la nostra dreta fins arribar a Estremesaigues, on agafarem el GR-7 que ens portarà de nou al lloc on hem deixat el cotxe.

AQUÍ teniu el track amb tot el recorregut.

ELS ENCANTATS per la canal central

Els Encantats, al parc nacional d'Aigüestortes, és una d'aquelles muntanyes que per la seva bellesa destaquen sobre altres del nostre Pirineu. La nostra idea és pujar-lo per una ruta hivernal gens freqüentada a l'estiu, la Canal Central.

Ens desplacem fins Espot, on a l'entrada del poble hi ha un gran aparcament que ens permet passar-hi la nit amb les furgonetes (a l'aparcament de Prat de Pierró està prohibit, ens ho diu una guarda del parc molt amablement). Des d'aquí l'endemà al matí ens acostem a l'aparcament del parc on iniciem la ruta per un sender molt ben condicionat que ens acosta al refugi Ernest Mallafré en poc menys d'una hora.
Des del refugi prenem un camí fins al rierol, que el creuem per un pont de troncs i agafem el camí que porta a la ruta normal dels Encantats.

Al cap d'una estona, quan tenim la canal a la vista, el deixem desviant-nos a la nostra esquerra, sense sender i resseguint algunes fites arribem al peu de la canal on, algunes ressenyes (de les poques que es troben a internet) parlen d'una congesta de neu (nosaltres ho trobem ben net. Canvi climàtic ??? ).

Iniciem l'ascensió per un esperó rocós amb passos de II+/III, tònica que s'anirà mantenint en tot el transcurs de la pujada, un cop superat seguim sense camí evident per el centre de la canal amb tendència a la nostra esquerra; durant tot el camí de pujada les dificultats volten el II+/III grau (cal dir que el grau rés té a veure amb el compromís, doncs l'ascensió es fa en molts moments per trams ben aeris i amb roca trencadissa).

L'ascensió s'ens allarga, doncs cal anar intuint el millor pas en tot moment (trobarem alguns pitons i bagues durant l'ascensió que ens poden ajudar a superar els ressalts més compromesos)

Arribem a l'enforcadura al cap d'unes 3 hores llargues i aprofitem per menjar una miqueta, doncs encara no havíem esmorzat.
Amb l'intenció de fer les dos encantats comencem el primer llarg d'escalada de l'encantat petit ( té una dificultat de IV/IV+, però un gran compromís per la verticalitat i  la practica inexistència d'equipament, sols algun pitó i algunes bagues); veiem que l'escalada és lenta en cordada de 3 (som la Sílvia, el Marc i jo) i a la primera reunió decidim rapelar, doncs encara ens queda pujar l'encantat gran per poder sortir per la ruta normal de pujada.

Des de l'enforcadura enfilem una canal en diagonal i per unes traces de sender poc definit anem guanyant altura, a mida que pujem la dificultat i l'orientació augmenten, no hi ha rés que indiqui la ruta a seguir i cal anar intuint en tot moment el pas correcte. La dificultat no passa de III però cal tenir en compte que tenim una timba als nostres peus que impressiona força, per tant no caiguis. Anem resolent els passos i al final assolim el cim de l'Encantat gran.

Ara sí amb camí ben definit per fites baixem seguint la carena i al cap de poc trobem dues instal·lacions de rapel (35 i 30 mts respectivament)

que ens permeten evitar la desgrimpada i porten directe a un caminet definit que ja es divisa des del mateix cim.

Amb algunes desgrimpades arribem al coll dels encantats on agafem una llarga canal que, desgrimpant algún passet de II,  ens porta al camí, ara ja molt bò, que ens retornarà al lloc on l'hem deixat al matí i des d'aquí al refugi i, per pista i sender, de nou a l'aparcament del parc.

Ha estat una llarga jornada en alta muntanya on l'intuició és primordial.
Arribem a Espot contents i cansats de la llarga jornada, sort que un bon perol d'escudella barrejada ens refà de tots els mals.

VALLCEBRE (Berguedà) - Vies Ferrades "roques d'empalomar" i "cingle de cal Curt"

Aquest passat diumenge tot una colleta ens apropem a Vallcebre per tastar la verticalitat de les vies ferrades. Alguns ja hi havíem anat algun altre cop i altres es la seva estrena en aquesta modalitat de muntanya.

Comencem per la via de les roques d'empalomar.

Hi arribem travessant el poble de Vallcebre en direcció al restaurant de Cal Borni, un cop passat, a uns 200 mts. trobem un gran aparcament a l'esquerra de la carretera on deixarem el cotxe i ja hi veurem el cartell que anuncia la via. L'aproximació la farem seguint el sender dels camps del tabac que ens durà fins un coll on llavors ens cal baixar fins a trobar la via a la nostra dreta (està indicat).
Aquesta és la primera que s'hi va equipar.

 Comença molt vertical i molt ben equipada, tònica que es manté en tot el recorregut,després s'ajau una mica fins arribar a un petit balcó on ens permet descansar, seguidament un flanqueig en horitzontal un pel desplomat ens porta de nou a seguir pujant molt vertical fins a trobar un petit pont (sense cap dificultat) que ens deixa a l'últim ressalt que cal superar, aquest una mica en biaix, fins arribar dalt de tot.

La via però, a data d'avui té un nou tram (amb un cartell que diu que està encara en període de proves) que permet ampliar el recorregut. Comença en baixada al mateix cim i llavors segueix un bon tarm en horitzontal fins trobar un pont tibetà que li dona "salero" a la via per enfilar una curta però vertical agulla, on arribant al cim, només ens cal baixar per una petita cresta fins al seu final, on trobem el camí que ens retornarà prop de lloc d'inici.

Com que no en tenim prou anem a buscar la via nova que han equipat al cingle de davant d'aquesta.

La ferrada del cingle de cal Curt.

Aquesta el cartell també anuncia que està en període de proves. El cartell d'inici la qualifica de MD i realment és molt dificil; no per passos exposats, ni per manca d'equipament, sinó perquè pràcticament tot el cal pujar son EXTRAPLOMS,  tot tira enrrera.. i si no ets MOLT VALENT DE BRAÇOS perilles d'haver de fer "trampa" com és el meu cas. La ferrada no és molt llarga, consta d'un primer tram en horitzontal on després cal baixar i travessar un pont tibetà (n'hi ha 2), abans d'arribar al pont ja cal apretar doncs desploma en baixada; travessem el pont i seguim fins trobar el primer tram MOLT desplomat, un cop superat hi ha un petit replà que permet descansar, seguim fins trobar el segon pont tibetà, no sense abans haver superat un altre desplom de "pebrots" i per acabar ens en queda un altre que, potser no és tant fort però com que ja vas "petat" costa tant o més que els altres, a més s'ens posa a ploure... un cop superat aquest tram, ja dalt la cresta, s'han acabat els "tibaments" només cal resseguir-la fins arribar al collet i rependre el camí de retorn als cotxes.
Bones vies, la primera permet gaudir sense patir. La segona cal que valorem la nostra força de braços abans de ficar-nos-hi.

SENTIERO A. BENINI (dolomites de Brenta)

A l'oest de les Dolomites, al massis de Brenta, hi ha la que es pot considerar l'"estrella" de les ferrades, la via de la Bocchette un conjunt de trams equipats que permet recorrer tot el massis. Nosaltes fem la primera part (la més assequible) el Sentiero Alfredo Benini.

Sortim de l'aparcament del telecabina de Grostè on hem passat la nit (a Madonna de Campiglio fan pagar per tot, fins i tot per passar la nit al parquing et passa un tio a veure si has pagat...) agafant el telecabina a les 8 del matí (tiquet anada i tornada, doncs tornarem a baixar amb el telecabina) fins al seu final, el refugi Stoppani.

Sortim d'aquí agafant el camí 305 que remunta penosament a través d'un sender pedregós i despres per una sèrie de grades calcàries fins a donar la volta al primer cim que vorejem, la Cima Grostè, fins aquí tot és camí, amb algun tram ben aeri però sense cap dificultat.

Passem vorejant la Campanile dei Camosci i la cima Falkner on des d'aquest punt, cal destrepar un espectacular esperó rocós i tot seguint camí, sempre molt aeri en tot moment, i tenint a la vista unes agulles i un paisatge espectaculars arribem a la bocca de Vallesinella on hi ha un indicador que marca la bocca di Tucket 30 minuts i un camí que porta de dret al rif. Tucket;

si arribem a la bocca cal baixar per un pendent de nevat on podrien fer falta grampons i la Queral no està per h......, per tant amb la satisfacció de la volta donada baixem per un camí ben senyalitzat encara amb passos equipats fins al refugi Tucket on fem un mossec, doncs encara ens queda més de una hora i mitja per retornar al punt de sortida.

Arribem de nou al refugi Stoppani on em foto una cervesa "franciscana" ben fresqueta amb un gust.....
I amb la satisfacció d'haver conegut, al menys un tastet, del massis de Brenta tornem amb el telecabina (l'ultim viatge és a les 17.00)  al punt de sortida.

Cartografia: Gruppo di Brenta, Kompass (k 688) (1:25.000)
Track: FES CLICK AQUI

SENDER IVANO DIBONA (Dolomites)

El "sentiero ferrato Ivano Dibona" és una de les ferrades més clàssiques dels Dolomites; sense tenir cap gran dificultat, si que és una via exigent tant per la seva alçada com per la llargada del tot els seu recorregut.

Sortim amb el primer remuntador des de Rio Gere (gran aparcament de l'estació d'esquí que hi ha la massis del Cristalo, una mica abans del Paso Tre Croci), on hem fet nit amb la "furgo"; comprem el bitllet només d'anada fins el Rifugio Lorenzi empalmat dos remuntadors. (el segon una mena d'ous antics de color groc i vermell curios de "nassos").

Un cop baixes del remuntador, a la mateixa estació superior comença la ferrada. Només començar ja trobem una escala vertical que ens permet superar el primer esperó rocós i a través d'un túnel excavat a la roca accedim a l'espectacular pont, pot ser la fotografia més coneguda de la ferrada.

 El pont penjat, de 27 mts de llargada, és espectacular per la "timba" que et queda sota els peus; al sortir ja enfiles unes escales que et porten al fil de la cresta.

 Des d'aquest punt aeri, però gens complicat i molt ben assegurat ( hi ha un cable d'acer gruixut que aguantaria el pes de la furgoneta...) anem progressant sempre en lleuger descens fins a trobar-nos el desviament que porta al Cristalino (no el fem, doncs la missió és fer tot el sender amb la Queralt);

seguim per la via amb pujades i baixades equipades amb cable, escales i alguns esglaons. Durant el recorregut comencem a trobar velles trinxeres corresponents a llocs estratègics de combat en la 1a. guerra mundial. El camí segueix ben equipat allà on cal, amb passos ben espectaculars.

Al arribar al cap de vall d'una mena de tartera, el camí es bifurca i tens l'oportunitat de poder tornar a Rio Gere i abandonar el sender.

 La nostra meta  però és completar-lo i així ho fem. Aquest segons tram ja és més de caminets i colls que no pas de ferrada, tot i que de tant en tant vas trobant passos ben "divertits".

 A partir de baixar una última tartera al col dei stombi ja s'han acabat totes les dificultats, però encara ens resten uns 6 kms. fins a finalitzar la travessa tot baixant per un serpentejant camí entre el bosc (fixeu-vos-hi bé.. hi ha flor de neu !!!)

fins que trobem una pista (camí 203) que en forta baixada ens durà fins a peu de carretera al ref. Ospitale on, des d'allà, ja només ens quedarà esperar l'autobus perquè ens porti fins a Cortina d'Ampezzo i allà, agafar-ne un altre fins al aparcament de Rio Gere.
És una ruta llarga però totalment recomanable tant per la bellesa com per l'historia del seu recorregut.




Cartografia: Cortina d'Ampezzo e Dolomiti Ampezzane (foglio 03), Tabacco (1:25.000)


Track: FES CLICK AQUÍ