VIA FERRADA ROC DE LA COMA -Erts (Andorra)

En algún lloc vaig llegir que les vies ferrades son excursions per escaladors i escalades per excursionistes.... Em va semblar una bona definició.

No és una de les meves activitats preferides però, de tant en tant, em venen molt de gust.

Aquesta via ferrada, una de les més noves d'Andorra (equipada per Atac, el 2008) es troba al petit poble d'Erts, passat la Massana direcció Pal i Arinsal. Al mig del poblet trobem una rotonda i tam bon punt agafem la sortida que porta a les pistes d'esquí de Pal ens hem de fixar en una indicació de pàrquing a la mateixa rotonda i aparcar el cotxe a vora del riu. Des de l'aparcament ja veiem l'indicador de la via ferrada. L'aproximació la fem amb uns 20 minuts per un camí senyalitzat amb triangles grocs.

La via ferrada s'inicia en un mur vertical molt ben equipat.

Després de superar el mur ens toca un llarg flanqueig fàcil cap a la nostra esquerra, equipat amb cadenes i algun esglaó.

Al acabar el flanqueig trobem el lloc més compromès de tota la via, un mur d'uns 20/25 mts que ens caldrà salvar amb algún extraplom que ens fà tibar de brassos i acaba amb un flanqueig molt aèri a la nostra esquerra fins assolir el final del mur.

Tornem a "passejar" una  mica més en sentit horitzontal cap a l'esquerra fins a trobar un altre mur, aquest més curt i sense extraploms que ens porta al final de les "dificultats".

Ja des d'aquí, amb un cartell que ens indica la continuació seguim el cable de vida fins a trobar el descens on en el seu inici trobarem una corda fixa que ens ajudarà a començar a baixar per el camí de tornada i en poc menys de mitja hora tornarem a ser al lloc d'inici.

És una via ferrada sense continuïtat però que el mur del mig li dona caràcter.

CRESTA DEL FERRAN , Oix (Alta Garrotxa)

A prop del bonic poble d'Oix, a l'alta Garrotxa,  hi trobem una cresta que, malgrat la seva poca altitud, no té rés a envejar a les grans crestes pirinenques. Estètica, un calcari excel.lent, un ambient assegurat i una llargada ì dificultat mantinguda que la converteixen en una cresta prou exigent.

Aquest cap de setmana amb la Silvia, el Marc, la Carme i el LLuís ens acostem cap a Oix on ja hi passem la nit del divendres en un lloc, a l'entrada del poble, molt bò per dormir-hi amb les "furgos".

El dissabte al matí, després de fer-se clar sortim amb la furgoneta del Marc i la Silvia direcció a Beget, passat el poble d'Oix trobem un trencant a la dreta cap una casa de turisme rural (cal Pei), passada la casa la pista forestal empitjora i deixem la furgoneta al primer lloc que trobem al costat de la pista; des d'aqui seguim l'aproximació a peu fins a localitzar un pont nou de fusta (sense baranes) que el travessem i anem a buscar el camí per acostar-nos a l'inici de la cresta del Ferran (això que hi haigui un cim amb el meu nom en fà molta gràcia), la ressenya que portem no és massa clara i ens "encigalem" per trobar el camí  d'aproximació, gràcies al GPS a través d'un bosc d'alzines i matolls localitzem el camí correcte, un cop al camí en poca estona veiem una gran fletxa vermella que ens indica l'inici correcte. Seguim les marques vermelles tot grimpant a munt fins un lloc on es veu que hi havia un parabolt per fer un flanqueig però que algun "integrista" deu haver rebentat, fem el flanquei fàcil però exposat i ens situem ja a l'inici de l'escalada, trobem un mur d'uns 35 mts que cal superar i que ens porta fins a l'entrada de la cova caracteristica d'aquesta cresta.

Travessem la cova i ens situem al mig de l'avenc, aquí dubtem si ficar-nos de nou al següent forat però no, cal sortir-ne per l'esquerra, per una "laja" cap al fil de la cresta.

Aquí comença un molt llarg cordal,  molt aèri,  amb dificultat de III que, cap al final va minvant de dificultat fins a deixar-se fer camiant. Aqui la nostra  progressió és lenta doncs fem molts llargs de corda amb reunións fins poder progressar a "l'ensamble".

Passat aquest tros fàcil seguiex l'ascensió de nou cap un cim molt més marcat que hi arribem per un esperó de la nostra esquerra, un cop dalt la dificultat torna a afluixar i caminant de nou ens situem ja al ràpel que marca la ressenya i que amb 25 mtrs ens permetrà baixar per una canaleta fins una "bretxa" on cal atanyer l'última dificultat de la cresta, un mur de IV- però amb un grau d'esposició important.

En arribar a aquest punt decidim abandonar per una instal.lació de ràpel que hi ha instal.lada doncs portem una progressió lenta i no ens permetria arribar al cim amb llum de dia. Per tant nou ràpel i avall doncs sembla que marca un camí.

El camí que semblava bò es perd al cap de pocs minunts de seguir-lo. Tornem enrrera, s'ens posa a ploure només acabar de fer el segon ràpel i apa, pel mig del bosc a buscar un camí que ens marca el GPS al mapa al fons de la vall.

Désprés d'una bona estona sota la pluja i entre els matolls com una colla de porcs senglars, el GPS té raó i trobem el camí de tornada que ens condueix de nou al pont sense baranes que haviem creuat al matí.

Ara ja només ens resta seguir la pista que ens condueixi de nou al cotxe.

Arribem fosc, molls, cansats però molt satisfets d'haver resolt la situació amb dignitat i encert.

I ho anem a cel.lebrar amb unes cerveses i un sopanet a una fonda d'una "neo-rural" Belga molt trempada al poble d'Oix

PEDRAFORCA Cresta de la paret nord

El Pedraforca té una bellesa impressionant el miris per on el miris.

Aquest dissabte amb le Toni, el Marc i la Silvia anem a descobrir una perspectiva desconeguda per ells de la muntanya màgica, seguirem tot el cordal de la paret nord, entrant per el cim dels Cabirols i acabant al coll del Verdet.
Com que el matí és "frescot" (terme "made in Tomas Molina"), quedem amb el Toni a Saldes a quarts de 9, tots junts ens acostem cap al refugi, sauldem al Jordi, carreguem les cantimplores d'aigua i enfilem el camí de la tarteta, un cop arribem als peus de la mateixa, pujem sempre amb tendència a la nostra dreta, fins arribar a uns arbres morts que ens indicaran l'inici de l'ascensió al cim dels Cabirols.

Ens enfilem per una grimpada fàcil fins al cim i ens podem el vestit de "guerra", dés del cim hem de fer un petit flanqueig en descens fins a trobar el primer rapel de 30 mts que ens deixa al collet que forma el cim dels Cabirols i el Gat, aquest ràpel és llarg i impressionant, ens deixa al collet on trobem un pitó per assegurar-nos. Des d'aquest punt per el pas més "complicat" de tota l'aresta (III+ / IV-) ens enfilem a buscar el següent ràpel a l'orella del gat (28 mts) que ens deixa al proper coll (on acaba "l'escape" de la via Homedes).

Des d'aquest punt ens encordem en "ensamble" per resseguir un reguitzell de marques vermelles que ens portaran fins al collet de la cova on , una inmensa pintada a la roca ens indica el camí vers el cim del Calderer. Iniciem el camí amb un flaqueig més compromès que dificil fins a trobar unes vires herboses que ens portaran amb una grimpada fins al cordal de l'aresta que ja, sense deixar-la, ens condueix fins al cim del Calderer.

Fem parada i fonda per fer un mossec i emprenem el descens per les cadenes que hi ha fins a la bretxa de la canal del Rimbau i sense deixar l'aresta ens arribem al cim del Pollegó Superior.
Des d'aquest punt seguim en descens el camí que habitualment es fa servir de pujada per el Verdet, amb una sèrie de desgrimpades i pujadetes arribem al coll del Verdet i ja des d'aqui per el PR fins al refugi a fer una cerveseta que ens l'hem ben guanyada.
Aquest recorregut ens permet seguir tota la paret nord del pedraforca podent observar racons inèdits de la muntanya.

ESPERO DELS LLOPS V+/ A0 (V obligat) PUIGSACALM (La Garrotxa)

La Garrotxa, una zona de Catalunya totalment desconeguda per mí, només coneixia el què coneix gairebé tothom, la fageda d'en Jordà, els volcans i les patates d'Olot...(osti, això últim té doble lectura.. je,je,je...)

Aquest passat dissabte, el Marc, la Silvia, la Queralt, el Toni i jò ens proposem una caminada-engarristada-escalada a la zona del Puigsacalm.

Sortim del petit poblet de Joanetes, on deixem els cotxes per enfilar, al capdemunt del poble, el camí senyalitzat que porta a l'ermita de Santa Magdalena (es troba a mà dreta un cop passada l'església en direcció al final del poble), primer és una pista ample que a mida que vas pujant es va estrenyent fins a convertirse en sender que ens portarà fins al capdemunt d'una carena on, en una gran roca hi ha pintat el nom del "barret", aquí tirem a la nostra dreta per anar a buscar la canal dels "ganxos nous", canal equipada amb una mena d'esglaons, i en lloc de cable uns "ganxos" fets de ferrer que estan molt "currats".

Aquesta canal ens durà fins a un cim amb unes antenes visibles des de lluny, al arribar-hi seguim a la nostra dreta (mirant les antenes) i anem a buscar el coll que fa aquest cim amb el puig dels llops; des del coll cap a l'esquerra, seguint un sender arribarem a un passet equipat amb una corda, un cop passat, a pocs metres ja ens queda l'esperó que volem escalar, ben visible sobre nostra (hi ha una fita al costat d'un petit arbre (un faig ???)).
Amb una grimpada ens situem a peu d'esperó i ja podem començar l'escalada.

La via constra de 5 llargs escalables i 2 de "pasturables". Els llargs més bons el 2n,3r(pot ser el més "dificil" i espectacular) 4rt i 5è.

Us adjunto un parell de ressenyes de la via.

Un cop arribats al cim del puig dels LLops podem amb poc més de 10 minuts arribar-nos fins al Puigsaclam.

 Nosaltres decidim empendre el retorn sense arribar-hi, doncs anem una mica "apretats" d'horari i comencem a baixar per el cantó oposat a l'esperó fins anar a trobar altre cop el coll entre el puig i les antenes, després de pocs metres de seguir el camí passat el coll, cal fixar-se a la dreta una fita i un rètol força amagat que ens indica la canal dels "ganxos vells", ens hi fiquem i baixem per aquesta canal, també equipada amb "ferramenta", el camí ens torna a deixar al "barret";

Baixem la carena i ara en comptes de tirar a la nostra esquerra per desfer el camí de pujada seguim recte i baixem per un altre camí, aquest més dret que el què hem fet servir de pujada que ens retorna altre cop a Joanetes (anem a parar 50 mts. més a munt d'on haviem agafat el camí de pujada).
Si "només" volem anar a escalar no li treurem rendiment, però agafat com un dia de muntanya amb tots els seus ingredients en podem quedar molt satisfets, que és tal i com en sortim nosaltres.

Pic de Bastiments (2.883m) i Pic de l'Infern (2.869m)

L'última vegada que vaig pujar al Bastiments va ser "corrent" en la cursa que organitzava el Club excursionista de Mollet, i el pic de l'Infern l'havia pujat quan anava amb els escoltes (a Ràngers) i devia tenir 12 o 13 anys... Per tant em venia molt de gust de tornar a aquest punt del pirineu de la comarca del Ripollès, i així ho fem aquest cap de setmana amb la Queralt.

El dissabte després de fer el "turista" per Camprodon ens enfilem cap a l'estacó d'esquí de Vallter 2000 on passem la nit al pàrquing d'aquesta estació, només hi ha una autocaravana i quan ja és negra nit arriba una altra furgoneta, la climatologia no acompanya doncs ha estat plovent tot dissabte i arribem a Vallter amb una boira que no es veu "tres a cavall d'un ruc".

Diumenge al matí a punta de dia (un dia clar i net, com pocs.. ja ho deia el Francesc Mauri..) desfem 1 Km. aprox. de carretera per anar a buscar el camí senyalitzat que puja al refugi d'Ulldeter, en poc més de 20 minuts passem per davant del refugi i seguint un camí molt fressat enfilem cap al coll de la Marrana, a la nostra esquerra ens acompanya fins dalt el coll el cim del grà de Fajol, que amb el sol del matí es mostra espectacular.

Des del coll de la Marrana (el mon del coll dona per molta "conya") , a la nostra dreta ens queda el Pic de Bastiments, ens hi enfilem primer per un pendent suau però que s'adreça a mida que arriberm al cim, allà hi trobem primer una creu ( a l'avant cim) un vertex geodèsic (que crec que és el punt més alt) i encara un altre "flòstic" a l'altra punta, des d'aquest punt comencem a seguir  la carena cap a les collades de les comes de Malinfern, on esmorzem (aquí no hi bufa el vent que fotia dalt del cim), havent esmorzat enfilem la costa que ens pota fins al cim del Pic Freser (2.835m).

Baixem del cim resseguint la carena amb algún pas on cal fer una petita grimpada que ens durà fins el pic dels Gorgs, que és la porta que ens deixa arribar fins al Pic de l'Infern.
Assolit el cim desfem el camí fins el pic dels Gorgs i des d'aquí, sense camí, anem a buscar el GR-11 per unes pales que es deixen baixar prou comodament.

Un cop trobat el GR tornem en direcció de nou al Coll de la Marrana, baixem el coll i agafem un camí que surt a l'esquerra, al cap de vall del coll, que ens porta, seguint una pista d'esquí, fins a l'aparcament on teniem la "furgo", al parquing de Vallter.

Una bona sortida amb un paisatge magnific i un dia esplèndit.

PICO PERDIGUERO (3.222 m)

El Perdiguero un dels "grans" del pirineu. Pic fronterer amb l'estat Frances a l'oest del parc natural Posets-Maladeta. Aquesta zona del parc no la coneixia i el Marc em fà la proposta "deshonesta" d'anar-hi aquest cap de setmana, no m'ho penso ni un moment. Accepto.

Surto de Berga divendres cap el tard, hem quedat amb el Marc, la Silvia i la Queralt que m'esperen a Plan de Senarta (Benasque) , lloc ideal per anar amb la "furgo" (grans esplanades i uns serveis discrets però molt correctes, equipats fins i tot amb aigua calenta a les dutxes, al menys aquest cap de setmana) arribo sobre les 10 del vespre i muntem un gran sopar a la "casa-cargol", quan ja hem sopat arriben l'Angels i el Dani que també s'apunten a la "festa". Demà a les 7 tots a punt, d'acord?...

Dissabte a les 8 del matí comencem a remuntar la vall de LLiterola per un sender molt marcat que surt del peu de la carretera que porta a l'Hospital de Benasque; remuntem tota la vall fins l'ibon blanco de LLiterola, aqui aprofitem per fer u mossec, a la nostra esquerra ens queda una pendent de blocs que ens cal remuntar per sender poc definit fins assolir l'Hito Est del Perdiguero (3.170 m) des d'aquí seguint el cordal de l'aresta remuntem els metres que ens queden i arribem al punt més alt de la jornada El pic del Perdiguero (5 hores aporx) al cim fotos de rigor.

 Deixem les motxilles i anem fins l'Hito Oest del Perdiguero (3.176m) només apte per a col.lecionistes; retornem al cim del Perdiguero i des d'aqui comencem a crestejar direccio nord/nord-est per completar el plantejament inicial (assolir 6 tres-mils en el dia).

Fem la cresta en descens i anem a buscar la Tuca de LLiterola (3.095m), el Pico Royo (3.121m) i la Punta de LLiterola(3.132m) des d'aquest punt ens falta arribar a l'aguja de LLiterola però son als volts de les 5 de la tarda i per la lentitut que suposa progressar en cresta i l'hora que és,  decidim baixar per un fort pendent pedregos cap a l'ibon blanco de LLiterola.

Un altre petit mossec i a decidir el camí de tornada... baixem per la vall de Remuñe o per la de LLiterola ? per anar a trobar el camí de Remuñé hem de remuntar desnivell... và tornem per LLiterola però com travessem el llac ? per l'esquerra sembla que marquem fites... va som-hi... i les fites ens porten fins al portal de Remuñe.. home ara ja hi som i podem baixar per Remuñe que era la idea inicial. Doncs va per Remuñe a més hi ha 200 mts. menys de desnivell. El camí es molt definit per un un munt de fites però llarg com un dia sense pà (o al meys aquesta és l'impressió que ens dona). Arribem al cotxe després de gairebé 14 hores de voltar per aquests paisatges maravellosos.

Gran Sortida pirinenca en tots els sentis. Això si la inmillorable companyia i el bon humor no el perdem en cap moment.

BALCÓ DE SANTAÏNA - Maplàs de Travil

Aquesta "nova" zona d'escalada al Berguedà prop del Malpàs de Travil (la majoria de vies gentilesa del Capis i el Cesar) la trobem pujant des d'una mica abans del trencall de Cal Majoral (a L'Espunyola) en direcció a la jà molt coneguda zona del Malpàs, on passada la caracteristica bauma a peu de pista on penja un gronxador ens cal avançar un parell de revolts molt tancats i, en el segon revolt on fà una paella de 180º amb un petit prat al mig és on podem aparcar el cotxe; llavors pujant a la nostra esquerra ens queda una "porta" del bailet del bestiar que ens cal atravessar i seguint un camí força fressat anem a parar a un magnific balcó amb unes vistes espectaculars a la Catalunya central que només per les vistes val la pena anar-hi.

Així ho fem amb el cinto aquest passat dissabte i arribant fem una bona ullada a les gairebé 40 vies que hi ha obertes en aquests moments (algunes encara estan com a projecte per acabar).
A primer cop d'ull ja veiem que el grau és "apretat" i ens caldrà esforçar-nos per escalar.
Les vies estan molt bén equipades però el més "fàcil" que trobem son dos vies de V+ amb un grau que no desmereix la zona.
Com que venim engrescats comencem amb un 6a (Ronnin) que és un diedre que es va afinant a mida que pujes, el conglomerat és bò però les preses son petites i cal apretar les dents; jo no el trec , em falta una xapa per la reunió i.."volando vengo volando voy..." a la mateixa placa escalem la 36 i la 37 que tenen un parabolt per l'assegurador que va molt bé, doncs és a peu de balcó i una relliscada no seria massa agradable.
Ens passa l'estona i  per acabar anem a provar la nº 11 (l'oruga confusa) amb una entrada dificil però que quan l'has superada és una via amb molt bona presa i amb un final d'ambient assegurat.
Molt poca feina feta en un sector on n'hi ha molta per fer.

Podeu trobar més informació a ressenyes del Berguedà